Fa dies que rebia escrits a un dels blogs, el que tinc obert al diari avui i
que vaig mantenint en paralel al fòrum, més o menys, amb aquesta
estranya tasca que m'he pres molt a pit, que és encomanar les ganes de
córrer a la gent que m'envolta i ves per on tinc l'oportunitat de fer molts
i grans amics. De fet m'agrada dir: amics, coneguts i saludats, i no tots
són com molts de nosaltres: gent plena de salut i amb un plans molt i
molt exhaustius i molt a llarg termini. Sempre tenim un ai, i quan no una
seva.
Doncs bé; l'amic que fa dies que em deia coses, mirava el seu blog i allò
que fem molts, mirava les fotografies, el llegia un mica, però no endevinava
la persona que s'entretenia amb les nostres coses, veia les seves
fotografies, poemes i no lligava que patia una malaltia que, no per greu
i molt greu, la porta molt assumida, si es pot dir així. Allò que ens passa
a tots, que fem mil coses i anem depressa i de sobte un esglai dels
grossos es va apoderar de la meva existència.
Per mi un desconegut. Sé del cert, que habitualment algú entra a les
meves pàgines i molts passen de llarg. En canvi, en Josep s'atura i llegeix
sempre, i recorda, i comenta. Com un exemple de fortalesa al que molta
gent admira, com jo mateix, però sobretot els seus nets, fills i familia, amics i
la més propera. Una persona que vol que tothom siguem feliços i s'hi esforça
cada dia, i que perd amics de l'ànima per culpa de l'ELA, una enfermetat
que s'apodera d'una manera molt cruel i de mica en mica i que jo no
coneixia i que li fa terrible companyia des de'l seu diagnòstic al 2001 i
que llegint m'adono que és els més fort dels mossenaires, per que ho és
que ve mentalment. Estava amb els donuts de la Matagalls, com recordo.
Aquesta tarda he mirat un video que ell ens proposa al seu blog, del
Manel, de quaranta set anys, que fa pocs dies que ja no hi és i que sentia
ràbia de no poder veure com creixeria el seu fill. He vist que sou persones
molt fortes i ni tan sols sé si està bé que jo ho digui, per què sona a frase
feta.
M'adono que tenim éssers com ell, que he pogut intercanviar uns
pensaments, com en Josep Rof i Rof i que m'ensenya més que qualsevol
llibre i ens ajuden més que qualsevol consell del més sabi, només sabent
com lluiten el dia a dia, que posar-se els mitjons és com pujar el Montseny.
Estic segur que veu el meu blog i que ningú i escriu: només ho fa ell, i
tal com ell diu al seu "un blog sense comentaris, es com una bombeta
fosa" i m'encoratja amb quatre ratlles, que estic segur que li costen molt
de fer i més a un lloc on tots rebossem salut i fem esport , i ell sap de
que va, ja que corria en bicicleta fins no fa massa: feia 100 qms. al damunt.
M'ha costat molt d'escriure, i mira que com sabeu, soc de tecla fàcil, no
callo i de vegades no em tallo: però tot i ser el més inadequat et desitjo
que el que visquis, el que et resti de vida, voldria que fos molta i de la
bona.
No soc res ni ningú; però saber que hi ets: m'agrada !!
jrrof | blogs.avui.cat/jrrof |
Pep hola! Boniques fotos! En el argot ciclista en diríem “bones paladejades” al corre no se m’acut res més “que bones tram passes” quin barbarisme ha fet… el important de fer esport és… les amistats que fas i lo bé que et trobes una vegada l’has acabat, esta clar sempre que sigues moderat en l’esforç (niant molts que ho porten a un límit summament perillós) esport Si però controlat.
1 Setembre 2008 10:10 —— 30 Agost, Entrenament en GRUP
jrrof | blogs.avui.cat/jrrof |
Pep hola! I ànims cal aprofitar aquests sofriments placentes, ara que passen! SEMPRE M’HA AGRADAT EL DEPORT, sempre en grup… marxes a peu, ciclisme de carretera i muntanya. Ara però posar-me els mitjons és un Monistrol Montserrat per mi. “Miratges al desert” ¡miratges de vida! Encara pedalejo amb bicicleta!
Força i endavant! Josep http://blogs.avui.cat/jrrof/
15 Setembre 2008 19:58 —— 13 setembre, Entrenament en GRUP
jrrof | | blogs.avui.cat/jrrof |
blog d’en Pep hola! El estens relat se m’ha fet curt, adornat per moltes fotos, testimoniatge de cansament i felicitat a la vegada! Gràcies amic per deixar-me fer la caminada amb tu.
Vaig despertant-me just a l’avituallament dels donuts. Si, va ser escoltant Rac1 (un agraïment a Rac1 per deixar-me participar-hi) varen dir que l’any vinent és el 30’è aniversari i s’han compromès a ser-hi en directe.
Ara us haig de dir que les meves marxes són posar-me els mitjons cada dia. Us vull dir què per encant del relat, les fotos i Rac1 m’ha fet sentir transportat en el vell mig vostre. Ens i trobarem en el 30’è aniversari.
Felicitats a tots el participants i el molts voluntaris que han fet possible la marxa. josep
23 Setembre 2008 9:25 —— Matagalls - Montserrat: 15 h 20'
jrrof | | blogs.avui.cat/jrrof |
Ostres, OSTRES vaig llegir la noticia publicada en un diari que ara no recordo quin era i em va impactar la proesa. Avui passejant-m’hi per els blogs amics he descobert la teva proesa i coincident amb la noticia llegida.
Sols desitjar-te que estiguis bo i fort per anar assolint fites com aquesta o VS semblants. T’enforteixen com a persona i et donen totes les forces per empenya la vida, en si molt dura. Ara la meva marxa és “posar-me els mitjons cada dia” Ànims coratge i endavant! Josep
(blog d’en Pep disculpem per ometre el teu nom no se com et dius? Si és Pep enhorabona per la fita assolida)
22 Octubre 2008 11:49 — — 100 qms. en pista Terrassa en 10h21'
jrrof | blogs.avui.cat/jrrof |
el teu relat mentes l’anava llegint m’ha transportat per aquestes fresques contrades, despertant en mi inoblidables records, llunyans, que ara sols perduren en la memòria. Feliços moments i felicitats per les teves gambades! josep
24 Novembre 2008 18:18 — — Una mitja per Ripoll en 1h29
jrrofi8més ha dit...
quin reportatge! aupa amistat! aupa campions! aupa mossenaires!
Miratges al desert.
Miratges de vida...
Encara pedalejo amb bicicleta!
el 98 feia 100 km o més sense cap problema sempre amb el Club Ciclista Granollers
