El projecte es modifica i transforma. Entrenem en grup a
"CAN MOSSENAIRE" tots els dissabtes a les 08:00.

 
Anem evolucionant, i gràcies a aquest projecte d'entrenaments
en grup, un munt de bones amistats van sorgint. Us demanem
un petit esforç: que cada setmana us apunteu, donat que els
que ho portem, per organitzar-nos, ens és bo comptabilitzar les
amigues i amics que serem cada dissabte, com més aviat millor.
http://inscripcio.mossenhoms.be
 
- També ens pots enviar "Una fotografia" teva, des d'on tu vulguis.

dijous, 14 de gener del 2016

Una hora, deu quilòmetres i molta xerrera

Costa de creure, però sempre ens sorprèn quanta gent veniu a provar i quants veniu cada setmana des de fa molt de temps. Avui hi havia tanta gent que feia vertigen i els cotxes gairebé no hi cabien a la recta principal. Impressionant!!

Al final d'aquesta crònica, llegireu a un dels puntals del projecte, que fa tant de temps que comparteix amb nosaltres tants i tants moments. Em deia, mentre entrenàvem en grup, que ell te el bon costum de guardar cadascuna de les fotografies de grup que s'han anat fent durant aquests darrers deu anys. És més, la desenteranyinada i les primeres, de quan va començar a venir.

S'ha anat cap a Matadepera i en concret un dels circuits que ens duu fins a la font de la Tartana. De fet al nostre pas per la plaça de Sant Jordi, hem fet la fotografia de família d'avui.

Primer agrair la bona predisposició a anar seguint una manera de fer: anar replegats, per la vorera i esperant-nos i respectant els senyals de circulació. Un grup tan majoritari és complicat de què tot vagi alhora, i segur que hi ha moments tensos amb cotxes, mobiliari urbà, i segur què més coses.

Sabem que no sempre el circuit és del grat de tothom, però, ens agrada fer-ne de variats i de vegades encertem més o menys. Hi havíem veus dins que estaven encantats i havien gaudit. Segur què algú hagués anat cap a una altra banda: però no patiu que tard o aviat hi anirem. Gràcies per la vostra paciència i per fer el projecte "d'entrenaments en grup" possible.

Amb en José Carlos, tenim un dels "antics" i sempre us dic, que si després de tants anys el teniu al costat, és perquè hi té molt a veure. Gràcies: José Carlos; sense tu no seria possible. I anb en Nacho, Cisco, Toni i David i la gossa Luna: un grup d'entrenament anomenat "Egaramossenaires" I el nucli dels nostres protagonistes principals: "El Mossenaire d'honor" El "bandera", en Joan Molina, i en Miquel i el Pedro I tindrà la tasca de ser el portador de la nostra bandera: en Joan Molina , que va ser mossenaire d'honor fa just quatre anys

link , duia el mateix gorro!!. Fidel a l'equip

De la mà del David, tenim per primera vegada la Sonia Orriols. Sense saber-ne massa, prové de familia de grans atletes sabadellencs i avui s'estrenava. Ja l'anirem coneixent, oi? I els germans Molina seran els nostres abanderats durant tot l'entrenament Grans i antics Mossenaires El matrimoni Gemma i Cisco al capdavant, seguits per la Inma, Carme, Toni i Carlos detectem molta gent nova cada setmana I tancant el grup la Mosseanire Major, l'Anna Cos i la Mariona, i amics de corredors.cat, que han fet vernir bé l'entrenament amb un posterior esmorçar, dels que van participar en la marató a favor de l'ELA (Esclerosis lateral amiotrófica) Miguel i Anna, acabant de travessar la carretera de Matadepera, a l'alçada de la Sammy, aigua amb gas egarenca Vicente, Javier i Tottu: Mossenaires i correcats Eva, que estima molt als gossos i avui estrenava al Watson.

sherlock i watson: dos personatges de la ficció molt reals, en aquest cas El nucli dur dels Mossenaires: Carlos i Fran. I els Molina, abanderat en Joan Molina . De prop l'Elisabet

d'esquerra a dreta, Antonio, Miquel i Juan Miguel Tottu i Mariona Nery i Cesar, anant amunt i avall a fer costat a la cua Eva, amb en Sherlock i en Watson I una vegada reagrupats: tornem a córrer. El "Mossenaire d'honor" Jose Carlos Rogríguez, engega i atura el crono. En Josep Maria Antentas … no va primer, va segon: primer en Runi Cap a Matadepera I arribats al reagrupament, "Quality moment", amb mossenaires retornant a buscar la cua Vestit de correcat i quasi d'estiu, en piri, que s'estrenava. Davant Carme, Lourdes. Senyalant amb el dit: Anna i Mariona Els solidaris amb la cua La Cua El Mossenaire d'honor Com que ja la pots estar borrant? jeje, si sempre quedes bé!!

En Joan Molina Posant-nos a punt per la foto familiar. Nery, Laura El cotxe dels "desalojos", ens desalojaran de la plaça Sant Jordi? El ciclista de la bici, duu una gopro Desplegament de la nostra bandera Sis persones s'estrenaven avui: gràcies per provar-ho i us esperem aviat. Tot a punt I el nominat "Mosseanire d'honor", queda proclamat. Gràcies José Carlos!!

Una vegada ja hem fet el moment que sempre recordarem, reprenem la nostra marxa Montilla I amb en David, cap a la Masia La Tartana i la font Carme i Lourdes Omplim els carrers de Matadepera Raquel i Isaac wolves , pinelli31 i Vicente Tottu, sempre amunt i avall: el Mossenaire del Maresme (i ve expressament des d'allà) Inma i Carme Elisabet i Juan Francisco Es diu… algú em dóna una pista?

Marc, Anna… cap a la cua En Joan, esperant a la font de la Tartana Veure en piri fa venir fred I la cua arriba, amb en Juan i la Inma Jose Carlos, Fran i Diego Oscar i Sandra Antonio: un fixe cada dissabte des de que va venir per primera vegada ara ja fa temps Quim Carme Oriol Tottus al costat Forn de Calç del camí de Girabau. Forns de Calç de Sant Llorenç de Munt Miguel i Chiqui, la Loli. Les samarretes que porten són d'impressió Miquel, Antonio, Oriol, Núria, Marc, Joan Cano, Marc David i la Luna al capdavant Isaac, Diego i José Carlos Mossenaires nous, la noia i el noi (Badia) amb en Tottus Oriol i Marc Vicente, pinelli31, wolves Joan Molina, al darrer reagrupament Diego i José Carlos Josep Maria Antentas, David Llinares i Sonia Orriols Reagrupaments, "quality moment" Inma cap al camp base Eva Gorina i Núria Masegosa, luxes mossenaires David, Sonia i Miguel I ja som al camp base, amb en Jose, Rafa, Gemma i Raquel Fent costat a la gent sense les quals tot això que vivim continuament, no seria possible: Fran, José Carlos, jo, Diego, Miquel

De nou aprofito per dir: que sou imprescindibles pel projecte i per això és viu. Avui semblava que anàvem de rècord de gent.

Si ve fa molts anys ja li havíem dedicat un dissabte com a mossenaire de la setmana, ara volem fer un gran agraiment a la seva persona i el seu tarannà. Em sopren que passats deu anys, gràcies a aquest projecte, sempre som prop teu i fas que tothom que t'envolta s'hi sent degust. Estem del tot segur que el teu gran cor, com el de moltes i molts que es retrobem cada dissabte, provoca a la gent ganes de tornar una vegada i una altre. Per això i per tot el que ara ens explicaràs la nostra més gran admiració i agraiment,.

La verdad es que estoy delante del teclado del ordenador y no sé por dónde empezar. Bien, en primer lugar decir que es un honor ser mossenaire por partida doble, serlo en el día de hoy, pero también haberlo sido tiempo atrás, allá por abril del 2008 (entonces mosseners y sin crónica).

Hoy charlando con Pep le comentaba a modo de curiosidad que cada semana aparte de leer la crónica me descargo y guardo la foto de grupo de cada entrenamiento. Después de 10 años ya tengo un amplio álbum de fotos “mossenaires”

Mi nombre es José Carlos, tengo 51 años, soy de Terrassa, más en concreto de Can Anglada.

Siempre he sido un gran aficionado al deporte, de pequeño el fútbol, recuerdo los partidos que hacíamos por las calles y descampados del barrio, más adelante jugué en los infantiles del Agut, un buen día colgué las botas y cogí la raqueta. Empecé jugando a frontenis en el desaparecido San Fernando (donde está el actual CNT), también en el Sportcenter allí empecé a jugar a tenis, deporte por el cual al final me decanté.

A principios de los años 80 descubrí en pleno centro de Terrassa, (justo en la calle Galileo con Blasco de Garay) el Club de Tenis Terrassa. Me hice socio del club y empecé a jugar más en serio al tenis, lo estuve practicando con un cierto nivel hasta finales de los 80, principios de los 90. Allí conocí a algunos mossenaires como Pedro Molina, y Patxi Parrado que en aquella época también jugaban al tenis. A finales de los ochenta conocí a Lidia mi mujer, nos casamos y fuimos a vivir a Granollers. Viviendo en Granollers perdí contacto con el club y ya sólo jugaba de manera esporádica.

Y ¿cuándo empiezo en el mundo del running?.

Pues como decía poco a poco fui dejando de jugar al tenis, lo practicaba de manera ocasional y hacía una vida más bien sedentaria. Un día en los controles médicos de la empresa en la que trabajo me llama la doctora y me dice que tengo el colesterol a 391 (una barbaridad), y que tendría que empezar a cambiar de hábitos alimenticios y hacer algo de deporte.

Así que me lo tomé en serio, empecé con la dieta y el deporte más asequible para mí en aquella época era salir a correr. Así empecé allá por mayo del año 2002 con 37 años a adentrarme en este maravilloso mundo del running.

Al principio recuerdo que aguantaba poco, 10 minutos era todo un récord, me dolían las piernas, me costaba respirar, estaba tentado a dejarlo, pero como soy bastante "cabezón"yo seguía, me iba marcando mis pequeños objetivos, cada vez que salía, intentaba aguantar cinco minutos más que la vez anterior. Empecé a correr por el parque Vallparadís, me hacía circuitos por la ciudad, también por Torrebonica, por el Egara, me hacía mis propios entrenamientos, empecé a apuntarme a las cursas populares, ya aguantaba entrenos de hora, hora y media o 2 horas, siempre salía a correr sólo (la soledad del fondista).

En el año 2005 apuntamos a nuestros hijos Enoc y Raquel en la U.A.T Lidia y yo también nos hicimos socios. Allí conozco a una serie de atletas que habitualmente hacían sus entrenos por las pistas, entre ellos estaba Pep Moliner y empiezo a rodar y a entrenar con ellos. Todavía recuerdo los bloque de series de 300 que hacíamos, también series de 1000, cada 2 semanas Pep nos preparaba el Test de Cooper que nos servía de para ver en el nivel en el que estábamos.

Más adelante cuando los días se alargaban en la primavera- verano del 2008 empezamos a quedar en el Egara, (creo que aquel grupo fue el embrión que dio a luz a los Egaramossenaires) salíamos a entrenar por Can Candi, el Janot, la font del Troncó, el pico del águila, Can Torres, etc, para mí salir a entrenar con Pep, Agustín Jr, Folch, Joaquín, Barato, etc... era un auténtico lujo, compartir con ellos entreno y aprender de ellos era impagable.

Creo que todos tenemos una referencia en el mundo del running, alguien en el que fijarnos, alguien de quien aprender. Para mí ese alguien sin duda ha sido y es Pep.

Al poco tiempo de entrenar con el grupo en la U.A.T, Pep me habló de que los sábados había un grupo quedaba en Mossén Homs para salir y entrenar 1 hora más o menos, así que sin dudarlo mucho empecé a ir con los entonces "mosseners", fue a principios de febrero del año 2006, es decir pronto hará 10 años.

En aquella época no éramos más de diez o doce en cada entreno, pero la filosofía era la misma, el ambiente era genial, como lo es ahora, y aunque está bien lo de la "soledad del fondista", creo que compartir entreno, o más bien compartir vivencias, en definitiva compartir momentos irrepetibles, no tiene precio. Cada sábado es una historia distinta.

Claro que como todo en la vida hay otra cara de la moneda, y ese otro lado son las lesiones. Los que ya vamos teniendo una edad vemos que el cuerpo se desgasta, que ya no se recupera igual, problemas en las articulaciones, roturas, sobrecargas, en mí caso también un problema de corazón, son situaciones que nos hacen ver que el cuerpo tiene un límite, unas limitaciones y que hay que saber "leer" los mensajes que tu cuerpo te transmite, pero que cuando uno sale de esos parones obligados te hace saborear, disfrutar y valorar aun más si cabe el placer de practicar este maravilloso deporte.

Llega un momento en el que ya no importa tanto las marcas, el ir por debajo de “4”, el hacer tantas series, etc. (aunque el gen competitivo no desaparece) Pero lo que realmente importa y valora uno es poder salir y recuperar la sensación de poder correr y compartir esos momentos con los amigos.

Bien al principio de esta "crónica" no sabía cómo empezar, ahora no sé muy bien cómo acabar, o quizás sí.

Quisiera acabar expresando a todos los "mossenaires" el orgullo y la gratitud de pertenecer a esta gran familia, una familia que semana tras semana crece, que mes tras mes es más grande, pero que no pierde su esencia, en el que la amistad, el compañerismo, el apoyo mutuo, el espíritu de sacrificio y superación son distintivos que lo hacen único e irrepetible.

Gracias a todos los mossenaires, por formar parte de esta gran familia.

Parafraseando el tango de Gardel “…veinte años no es nada” en mi caso 10 años no es nada, o mirándolo bien creo que 10 años son bastantes, son bastantes entrenos compartidos, muchas anécdotas, momentos irrepetibles, únicos, nuevas amistades, nuevos retos,

Y sobro todo, una vez más, gracias a ti Pep por ser el impulsor y el alma mater de este maravilloso proyecto.

Os dejo algunas fotos de mis primeros entrenamientos “mosseners”, allá por el 2006

Salud y Km.

Feliz y próspero 2016

http://josepmoliner.com/chiptiempo.gif

http://josepmoliner.com/centreMedicAvinguda.gif

vols el teu banner?