Un entrenament que "cau" bé

Si passen anècdotes divertides ens agrada destacar-les, per fer del dissabte "mossenaire" un dia especial. En canvi més d'una vegada alguna amiga o amic ensopeguen i queden masegats. Fa unes setmanes va ésser en Salvador Planas al que esperem ben aviat ben recuperat. Fa un parell en Casi. Recordem en Toni Granados, l'Eva Cantero, la Dolors Vilá, la Montserrat Vila, i molts més que han tastat el terra. Bé, aquest dissabte, un dia en el qual estàvem tots molt contents i la Maria Ruiz, que ve sovint i, tot i la seva discreció, sempre és molt participativa als progressius i se la veu amb ganes d'esport, va fer un aterratge i va patir alguna rascada a la pell, prou dolorosa per fer brotar alguna llagrima dels seus ulls. Tots vam sentir-nos, com sempre que ens cau algú, molt preocupats i per sort tot va quedar en un bon ensurt que esperem que hores d'ara vagi sent història i la Maria tenir-la tots els dissabtes ben recuperada. El recorregut ha estat distret, tot baixant per llocs prou coneguts i tancats de vegetació que ens donava frescor, algun progressiu i arribar fins a Sabadell, d'on tenim molts amics mossenaires que fan costat al projecte que portem entre tots d'entrenaments en grup des de Torre Mossèn Homs de Terrassa. La fotografia en un entorn nou, en un camp de cibada recentment tallada i retorn amb traguet d'aigua a l'àrea de lleure de Sant Julià d'Altura. Moltes gràcies de part de tots per recolzar el projecte i fins al dissabte, que us hi esperem a tots. Rosa Cos, ben vestida i segons deia sense pintar, ve a acompanyar al seu xicot i de passada ens saluda a tots. Aquí amb l'Eva. Esperem aviat vingui a córrer, com tantes vegades havia fet. I en Gaby, a la dreta, que quan pot combina horaris i no oblida el seu raconet mossenaire, fent la trobada amb en Joan Forte, els dos ben vestits. La colla surt cap un destí incert que pocs coneixem José Luís a la dreta al costat d'en Quim que aquesta setmana complirà quaranta-sis anys La teoria falla i el reagrupament que hauria d'ésser sense parades anant amunt i avall, esdevé un moment distès que tots gaudim de posar-nos al dia amb els amics Tanca el grup l'Alberto Zarzuela, amb la samarreta de la cursa de Festa Major d'enguany de Terrassa Els capdavanters en els progressius, amb l'Alberto Lao i en Carmelo I avui han estat els primers en fer la baixada en Lluís Garcia, en Casi i a la foto tenim al nostre mossenaire d'honor d'aquesta setmana I la Maria fent un progressiu i en Quim Els capdavanters, en Carmelo i en José Luis que retorna cap a la cua a fer costat el que ve un xic més tranquil Javi López, Diego Garcia i la saga Muñoz Bona amistat, reflectida en aquestes imatges d'en Javi i Diego, observat per en Carmelo José Luis, Juan Carlos, David i Alberto arribant al punt de reagrupament En Pau, que fa pocs dies va fer una muntanya de 4000 metres, el Fabulous Five als Alps suïssos i que ha fet una bona crònica al seu mur del facebook En aquests entrenaments neixen noves amistats i a l'Albert i en Joan se'ls veu força contents d'entrenar plegats- I podeu veure com en José Luis i en Quim venen amb la nostra joia, en Casimir Martin Per ser en ple agost, xifres de récord d'amigues i amics que volen entrenar junts. el lloc s'ho val, a Sabadell amb boniques vistes a la Mola. L'únic que mira a càmera és en Jordi, que encara no li havíem proposat ser el nostre "mossenaire d'honor" Després del relax que ens prenem a l'hora de la foto, torna córrer Joaquin Ortega i l'Eva Cantero, vells amics, tanquen el grup I després del túnel i la pujada... Hem arribat a poblet força boniquet del costat de Terrassa no, no, no... no vull la foto en aquest moment. Però, el periodista està on hi ha notícia i una caiguda no ens la podem perdre, oi Maria? Aquí en Jose Manuel, netejant amb aigua les ferides, per evitar infeccions. Encara que poca estona després totes les flors juntes i la Maria una mica més riallera, tot i que ha pres un xic de mal a la seva pell i segur que algun cop dolorós Els que portem anys corrent, tenim la sort d'atresorar força records. La imatge d'en Jordi sent un nen, la tenim molt present, ja que el veiem sempre al costat del seu pare i sa mare molt il·lusionat a les curses que el pare tenia costum d'anar, i que ell també corria amb força èxit. Recordo haver parlat moltes vegades, encara que no havíem entrenat amb ell. Sabem de la seva qualitat atlètica i que estava un xic apartartat per haver-se lesionat, des de fa unes setmanes que ve, i ho fa de nou veient als seus ulls aquella il·lusió del que gaudeix corrent i des d'aquí volem que sigui aixi: que gaudeixi molt i que sigui molt feliç en tot allò que triïs i t'agraïm les teves gentils paraules. Per molts anys!! Vaig conèixer personalment al Pep Moliner a la Cursa de la Roca del Vallés de l’any 2000. En aquell moment vaig saber que es tractava d’una persona que desprenia un magnetisme especial. Abans d’explicar res sobre mi, vull agrair el treball que ha realitzat el Pep i la devoció que ha demostrat per l’atletisme a Terrassa. El penúltim dels seus mèrits ha estat formar aquest grup dels Mossenaires. Una família que ha anat in crescendo i amb la que em sento molt i molt a gust, tot i que no fa gaire temps que vinc. Vaig començar al món de l’atletisme a finals del 97, gràcies al Josep Salvià, la Carme Ballesteros i el Ramón Molgó. Em van animar a fer una cursa i des de llavors m’ho vaig prendre seriosament. La primera figura important en els primers passos com a atleta va ser el Quico Querol, qui em va entrenar al Club Atletisme Bonaire. Allà vaig conèixer a un dels meus primers referents, el Zico Palmero, suposo que us sona. Vaig millorar molt i, juntament amb el Ramón Molgó, vaig marxar al C.N. Terrassa. Allà, la segona figura important en la meva formació, el Vicente Muñoz (el Colombiano). Amb ell, a part de fer uns entrenaments la mar de divertits vaig descobrir el món del cross i vaig arribar a fer tercer a l’edició de la Jean Bouin de l’any 99. A l’octubre de 2000 i de la má del Domingo Catalán vaig començar a entrenar al F.C. Barcelona amb el Vicente Egido, tercera figura important a la meva vida atlètica. Després de tres temporades i aconseguir la meva marca personal en 5.000 metres en pista (15:23) vaig marxar a Salamanca a fer els meus estudis. Allà vaig córrer amb el Club Atlético Salamanca. Entrenat per Miguel Ángel Rivero vam guanyar, curiosament, la Marató per Relleus de Palafrugell. Una experiència gratificant i una sensació estranya, ja que tornava a casa per competir amb un club de fora. L’any 2006 torno a casa i començo a córrer amb el Domingo Catalán Fondistes Club. Un any després aconsegueixo les meves marques en 10.000 (32:24 a la Cursa dels Bombers) i mitja marató (1:15:15 a Vilanova i la Geltrú). El mateix 2007 vaig deixar de córrer per circumstàncies laborals. Durant un període de dos anys no vaig voler saber res del que significava la paraula “córrer”. Ja al 2010 em van proposar fer la Marató de Nova York. Vaig intentar entrenar però novament la feina va ser un obstacle. Em vaig presentar a la sortida de la Marató sense haver entrenat pràcticament un sòl quilòmetre. Vaig finalitzar (4 hores 40 minuts) i em vaig fer mal al genoll dret. A partir d’aquí metges, fisios, osteopates, etc. Fins avui. Fa dos mesos vaig decidir sortir a córrer i no fer cas de les molèsties. El més important, a banda de trobar-me cada dia millor ha estat recuperar les ganes de córrer, i sentir que la paraula “córrer” torna a ser quelcom important a la meva vida. Part d’aquest sentiment ho dec a aquesta meravellosa família que són els Mossenaires. És per mi tot un honor haver estat escollit Mossenaire d’honor aquesta setmana. Gràcies a tots, especialment a tu Pep!! Continuem fent arribar aquest meravellós esport a tothom!!

Hi havia una vegada... i més d'una.

Un dia una amistat de fora de l'entorn atlètic, comentava que què es podia fer de diferent i dir a l'hora de fer el relat d'un entrenament que dissabte darrere dissabte es va repetint de fa tant temps i ens atrevim a dir, que no n'hi ha dos d'iguals i que es respira un gran ambient que ens fa tenir molt present a les nostres vides que un dia com aquest tenim l'oportunitat d'entrenar d'aquesta manera tan especial: en un grup tan heterogeni.

El fet de què cada setmana ens venen persones noves engrescades per cadascú de vosaltres on destaca el virtuosisme de la trobada i que varia tant d'un any a un altre. Seguint la història, hi ha un moviment constant i sempre us ho feu venir bé per venir algun dia a fer-nos costat.

Ens adonem que d'aquí sorgeixen grans amistats, grups igual o millors i ens fa adonar que l'invent s'ha de cuidar i que val molt la pena.

És per això que tots nosaltres us donem les gràcies pel fet de tenir tan vostre aquest projecte.

Els bons estudis dirien que abans de córrer aniria bé estirar una mica i fer una preparació prèvia. De fet ho fem: xerrem un munt abans de començar i estirem de pensament

la masia de Torre Mossèn Homs com a punt de trobada i que ens dóna el nom de "mossenaires", que alhora que nom és una filosofia. La de fer grup.

La primera recta on encara la majoria no sabem exactament cap on anirem i veiem la nostra Maria al capdavant, i mig amagat l'Enric que el segueix en Jordi Muñoz i en Javi López i més colla.

En Miquel Moreno que apurava els seus darrers dies de vacances i que lluu amb orgull la seva indumentària. Fa un bon grapat de setmanes que va quasi diàriament a la Mola com a part de la seva posada a punt. A la foto podeu apreciar les anades i vingudes del grup i precisament en Miquel és el que més assumit te lo d'esperar-se

Ja quan apropem al reagrupament el grup passa de córrer a caminar, amb en José Luis al capdavant

I després del primer progressiu que es proposa, aquí els capdavanters. S'ho han agafat seriosament i en som testimonis que el ritme ha estat alt de tots quatre, en Carmelo, Jesús, Javi i Jordi

I ha vingut l'Enric Mateu, un mossenaire Pantaurell que de tant en tant fa a la colla gran

I els nostres prestigiosos veterans, en Pedro i en Jose, infatigables i dels més habituals

I la Maria, que d'ençà que ve, no falla mai i fa progressius també.

En Robert, que aquests dies pot venir i que si no ho fa més, és per obligacions familiars. També sovintege els Parcs Naturals del nostre entorn que coneix prou bé.

I una mossenaire nova, al costat dels inseparables amics Zico i Carme

Carlos i Jesús flotant, sense tocar el terra, amb una bonica presa atlètica

Moments de recuperació i reagrupo

A l'antic circuit de cros de Sant Sebastià dins del bosc de Can Deu, amb una ziga-zaga del grup, les noies encapçalen el grup

I la sort de comptar amb la presència de l'Oriol Farré, que fa un any que llueix cofoi la seva condició pare i marit, de blau i al costat de l'Eduard Martín. Al fons en Miquel que ens ensenya el famós pont del seu poble, que no n'hi ha dos d'iguals. Sempre tenim bromes per referir-nos a les co-capitals unides amb l'amistat dels seus atletes per l'invent mossenaire

Precisament en Miquel ens ha mostrat un nou camí que passa a formar part dels nostres circuits, ja que età molt bé


L'Alegria de José Antonio, que de les primeres setmanes que anava cohibit a aquesta amplia rialla no ha passat gaire i que s'ho troba molt degust, seguit d'un nou mossenaire

per una banda, plafó explicatiu d'aus que podem veure

I en un altre moment un munt aixecant el seu vol

Moment familiar i fotografia de gradaria en un lloc com Sant Julià d'Altura en un dia que hem tornat a estar amb les amigues i amics.

I els darrers en sortir i que han aprofitat també per fer un entrenament de qualitat

i abans de proclamar a la nostra "mossenaira d'honor", la possibilitat els anem al seu costat de posar al seu costat. Elena, Toni, Cristina i el de la gorra: servidor

I en Josep, ajupit, era el seu aniversari i ens convidava a un traguet a la font de les "canyes". Li a sortir barato. L'Albert i Casi fan un forat perquè la veieu. En Casi m'ha fet expliar per enèssima vegada com ens vam conèixer, sortosament.

Fa unes setmanes ve un bon noi i ens preguntava per en Fran Frutos i que li havia parlat d'aquest invent mossenaire. Aquell dia no hi era, i axiò què gairebé des de bon començament és un dels pares del grup.
José Luis, va venir unes setmanes i vés per on de la seva mà tenim l'orgull de presentar a la nostra "mossenaire d'honor", que com moltes setmanes ens sorprèn molt gratament. En José Luis que si no vaig errat, em va dir que era el nebot de la dona d'en Fran i la Cristina ve a fer gran el projecte i a qui li agraïm tots aquest gest, i a tothom en definitiva.

Cristina molt content de tot el que dius i l'esforç que fem molts per continuar el projecte, val molt la pena per conèixer a persones com tu, i que demostres que t'agrada molt aquest món de l'esport. Per molts anys i t'esperem sempre que et vagi bé.

Hola Pep, no tenia ni idea en que consistia això de fer una presentació d’un nou mossenaire, aquestes coses se’m donen fatal ...la timidesa sempre em vens, però en les darreres línies he intentat explicar un xic de la meva vida. Aquesta és la meva manera d’agrair el teu esforç i dedicació i fer una petita contribució a aquest fantàstic projecte.
La meva afició a l’esport ja em ve de petita, tot i que no sóc d’aquelles persones que poden resumir els seus anys de vida amb premis i competicions guanyades, si puc dir que hem anat de la mà molt sovint. Potser el culpable de tot ha sigut el meu pare, que ja de nena em feia llevar-me ben d’hora ben d’hora (sempre pensava, que massa i tot) els caps de setmana. Agafàvem motxilla, aigua i quatre caramelets (abans tot era més senzill, res de material tècnic, gels o barretes energètiques!) i apa, muntanya amunt! Des de les hores, sempre busco escapar-me i perdrem entre la naturalesa per poc que sigui.
L’hàbit de sortir a córrer m’ha vingut de més gran, potser farà uns tres anys, quan la meva amiga i companya de rutes es va anar a viure a un poble perdut del món i com que cada cop ens era més complicat quadrar horaris per sortir en BTT, un dia vaig animar-me a canviar les rodes pels meus propis peus, i el cas és que, veien que no estava gens malament això de córrer, ho vaig seguir fent fins que em vaig proposar fer la primera cursa.
La meva sorpresa i gran alegria alhora, va ser assabentar-me que els meus dos cosins (el Jose Luis i l’Emilio) també s’havien aficionat. I així va ser, amb uns magnífics acompanyants i molta motivació, com vaig iniciar-me en aquest esport. Fins ara, he participat en curses d’asfalt com la dels Bombers de Barcelona, Sant Silvestre Sabadell, Santi Centelles... i les meves preferides, les de muntanya, com la del Club de Natació Terrassa, la cursa de Carnestoltes de Puigverd de Lleida, etc. Va ser en Jose Luis, qui em va parlar del grup Mossèn Homs, em va animar dient que éreu una colla molt maca i em va convèncer per què vingués. La meva angoixa era pensar que no estaria a l’alçada de tots vosaltres, però finalment em vaig engrescar a provar i un cop allà, ara farà dues setmanes, he vist de què va realment tot això, no és tant sols sortir a córrer, és molt més, és donar un respir a la ment, permetre’s el luxe d’evadir-se dels mals de cap de la setmana mentre gaudeixes del bosc i de les persones que t’acompanyen, que jo diria que són molt més que maques. I aquí em teniu, molt agraïda a tots per la gran acollida i amb ganes de seguir compartint aquestes estones amb tots vosaltres.
I per acabar, què menys que presentar-me i fer cinc cèntims del què sóc (això normalment aniria al primer paràgraf, oi?). Em dic Cristina i he viscut a Sabadell de sempre, però per motius de feina, vaig anar a parar a Terrassa, cosa que no m’hagués imaginat mai a la vida tot i que està tant a prop!. Així és com des de fa dos anys, exercint de fisioterapeuta, volto pels carrers d’aquesta ciutat.

Una abraçada a tots; Cristina Garcia Garcia.