Unir amb el fet de córrer, com fem cada dissabte dues grans ciutats, Terrassa i Sabadell i com si res, a ritme d’amistat, què ens permet anar parlant i gaudint del córrer, amb el reportatge al qual ens tenen acostumats a mitja setmana, per rememorar el temps viscut que no es repetirà, però que ens permetrà recordar aquell moment. Cada dissabte és irrepetible i saber que cada dia pots tenir la sort de compartir un bocí de la teva vida amb un desconegut, que qui sap pot ser el teu millor amic al futur, com més d’una vegada hem pogut veure a Can Mossenaire.
Avui ens ballava pel cap que la Marta, que no és persona que li agradi fer soroll, ens fes el regal de donar-se a conèixer a tots, just avui i de forma sorprenent li heu dedicat l’aniversari feliç, ja que era el dia que el calendari ens indica que feia anys i li agraïm encara més i veureu que és una noia plena de vitalitat i bons sentiments. I a més amb en Ricard i en Jerôme fan què tot valgui la pena. Felicitats família.
Amb el fons incomparable de la nostra Masia de Mossèn Homs i avançant amb la Isabel i la Sandra, encetem la jornada atlètica
Passem sovint per aquí i un per l’altre l’entrenament es por assumir per gairebé tothom
La Maite de taronja al costat de la Montse, que s’estrenava com a Mossenaira, i el marit de la Imma què cada vegada està més fort
Ens agrada destacar els primers llocs de quan fem el progressiu i en aquest primer, tots aquests amics han fet amb molta rapidesa i ara esperen a la resta de mossenaires que arribin: Pedro, Gemma, Carlos, Jose Manuel i Cisco
El que més ens agrada és de verd, en Carmelo que tota l’estona fa i desfà el recorregut, mentre arriben la Sandra i la Mariona, un xic borroses; la fotografia està clar
I aquest segon progressiu, ara en baixada amb en David al capdavant
Mossenaires nous, que anirem coneixent.
L’Emilio Expósito i el seu nebot, que per segona setmana repeteix
I darrere, en Cisco i en Totu de Vilassar
En “Totu”, que diu que almenys te vint psedònims i que depenent de l’ambient l’anomene d’una manera o d’una altre, realment es diu Jordi Sust i el que ens meravella que vingui de tan lluny per córrer amb nosaltres. Ens explicava que possiblement professionalment pot venir a espategar prop de casa nostra, i li desitgem el millor en tot.
la Isabel seguida per la Maite
la Maite, avui ens porta una nova mossenaire, la Montse: gràcies !
L’Edu seguit per la Imma
I la Sandra, que fa un parell de setmanes ens va regalar la crònica per ser Mossenaire d’honor
En Joan Molina, que avui va d’incògnit: sempre ens duu la gorra vermella i la indumentària mossenaire, i avui segurament l’ha deixat reposar.
Diego i Carles, dos luxes per nosaltres.
En Quim,tancant el grup
La foto de família on hi som tots, a terres sabadellenques i on destaquem els nous mossenaires i es canta el cumpleanys feliç a la Marta.
tots migrant on trepitgem, per no ensopegar, desfem la foto. Primer terme en Joan Molina i la Imma
Per si hi ha cap dubte, passem per Ripoll, capital de la comarca del Ripollès
En massa travessem carrers i viles
Amb en Casi i en Quim pugem on s’hagi de pujar
I al capdavant la Marta, seguida per l’Òscar
Lluis Garcia, que fa almenys sis anys què no falla gaire, passi el que passi. Al seu costat en Carlos i la Isabel i darrere en Joan Forte i l’Albert Galan
El marit de l’Imma, cada dia va més fort, i sembla passar-ho bé
La Isabel, tota maca, dedicant-nos un somriure i ara cada setmana al nostre costat
l’Òscar, mentre fent un bon estirament
I l’Òscar i l’oportunitat de fer-se amics dels protagonistes d’avui. En Ricard i la Marta
Ricard Moliner, Pep Moliner i la Marta Campos: units per l’esport i per molts anys
Sabent del cert que la Marta no li agrada que parlin massa d’ella i des del primer dia què ho sabem, no volíem perdre l’oportunitat aprofitant que era un dia molt especial per ella i és que l’aniversari sempre et fa recordar què un dia vàrem aparèixer a aquest món i que cada any que fem les persones que ens estimen ens desitgem el millor i ella s’ho mereix.
En Ricard i la Marta lluiten de valent per un negoci que els permeti créixer amb amor i veure al seu fill créixer amb uns pares feliços, encara que els temps siguin difícils. Pels que no ho conegeu són els propietaris de Runparadis i també amb el seu banner, junt amb altres, ens ajuden a fer possible què aquest blog funcioni.
Us desitgem què tot us vagi el millor possible i una mica més i no perdre-us mai la pista. Gràcies!!
Ja
sé que és tard, allà fora més enllà de la finestra hi ha una altra vida
que pogué comença. Aquí, prop de les 11de la nit estem a la recta final
del dia, recuperarem hores de somni i si deu vol, demà tornarem a
formar part d una nova cursa, sota l arc de sortida, ens sorprendrà l
alarma del mòbil i en pocs minuts serem llestos per emprendre la
quilometrada del dia, tant es val si plou, neva o surt el sol, mirarem
més enllà i ens concentrarem en allò que toca:subsistir amb la millor de
les somrigudes mai pintades.
Mai m he imaginat fent cap crònica de res i avui em trobo a les acaballes del dia, prop de la meta i camí dels desitjats bon somnis, descrivint qui sóc i com he arribat fins aquí.
És veritat, ja és la nit i un altre silenci embolcalla l ambient. No té res a veure amb el que sóc ni d on ve la meva aventura del córrer.
Va ser un estiu profundament calorós i molt més sota el sol de Valverde de Llerena (Badajoz), un dels primers estius que vàrem dedicar a estudiar LA repressió franquista al poble. S’havia de matinar i treballàvem de valent, prop de les 14 era impossible treure el cap de la porta si no fos per anar de tapa en tapa. Vaig aprendre a córrer en un lloc privilegiat, quan el sol queia i la ment creuava dades, el circuit era unaantiga via fèrrea cap a L’Estanque, i puc assegurar que de les poques zones properes amb prop mes de 10metres quadrats d aigua retinguda allà com per art de màgia.
Soc geòloga de vocació,i tècnic veterinari també per vocació.No sé fer res sense passió, així que podeu imaginar que quan corro ho faig per passió; amor per veure la vida a una altra velocitat que la merament imposada.
De la campinya extremenya vaig passar al Parc Sud de Barbera, El Ripoll de Sabadell i vaig acabar sota la batuta del mr. Pep Molins a la JAS on vaig assolir el que es podria dir alguna cosa similar com destacar. Amb aquesta gran família vaig passar grans moments que encara recordo sobretot en veure a Antentes de nou. Vaig passar per la ruta, la pista, el cros…fins que un dia una lesió en va privar de córrer…no contenta vaig tirar-me per la bici, vaig embogir amb la carretera i vaig treure adrenalina fent ciclocros. Quan vaig arribar a Terrassa prop de mesos de paron en córrer em va semblar una ciutat tobogan, puja baixa baixa puja…i en néixer el meu estimadíssim Jerôme vaig perdre un nord conegut per aventurar-me a altres no tan coneguts.
I havia escoltat parlar dels mossenaires, però no va ser fins aquest any que Laura i Nacho em van portar fins aquí.
I sóc aquí, geòloga per vocació que treballa venen allò que va lligat amb el córrer. D’aquí pocs dies farem el 1er aniversari a. RUnparadis, un projecte ple d allò que som i fem.
I Pep, em mataràs per la crònica tan llarga, així que talla per on vulguis.
Gràcies a tots vosaltres per compartir les primeres hores dels dissabtes, no sé com us dieu tots però sé quan falteu, perquè desitjo veure el riu de gent corrent, fent a la nostra passió un lloc.
Que sigueu feliços TOTS i SEMPRE
Mai m he imaginat fent cap crònica de res i avui em trobo a les acaballes del dia, prop de la meta i camí dels desitjats bon somnis, descrivint qui sóc i com he arribat fins aquí.
És veritat, ja és la nit i un altre silenci embolcalla l ambient. No té res a veure amb el que sóc ni d on ve la meva aventura del córrer.
Va ser un estiu profundament calorós i molt més sota el sol de Valverde de Llerena (Badajoz), un dels primers estius que vàrem dedicar a estudiar LA repressió franquista al poble. S’havia de matinar i treballàvem de valent, prop de les 14 era impossible treure el cap de la porta si no fos per anar de tapa en tapa. Vaig aprendre a córrer en un lloc privilegiat, quan el sol queia i la ment creuava dades, el circuit era unaantiga via fèrrea cap a L’Estanque, i puc assegurar que de les poques zones properes amb prop mes de 10metres quadrats d aigua retinguda allà com per art de màgia.
Soc geòloga de vocació,i tècnic veterinari també per vocació.No sé fer res sense passió, així que podeu imaginar que quan corro ho faig per passió; amor per veure la vida a una altra velocitat que la merament imposada.
De la campinya extremenya vaig passar al Parc Sud de Barbera, El Ripoll de Sabadell i vaig acabar sota la batuta del mr. Pep Molins a la JAS on vaig assolir el que es podria dir alguna cosa similar com destacar. Amb aquesta gran família vaig passar grans moments que encara recordo sobretot en veure a Antentes de nou. Vaig passar per la ruta, la pista, el cros…fins que un dia una lesió en va privar de córrer…no contenta vaig tirar-me per la bici, vaig embogir amb la carretera i vaig treure adrenalina fent ciclocros. Quan vaig arribar a Terrassa prop de mesos de paron en córrer em va semblar una ciutat tobogan, puja baixa baixa puja…i en néixer el meu estimadíssim Jerôme vaig perdre un nord conegut per aventurar-me a altres no tan coneguts.
I havia escoltat parlar dels mossenaires, però no va ser fins aquest any que Laura i Nacho em van portar fins aquí.
I sóc aquí, geòloga per vocació que treballa venen allò que va lligat amb el córrer. D’aquí pocs dies farem el 1er aniversari a. RUnparadis, un projecte ple d allò que som i fem.
I Pep, em mataràs per la crònica tan llarga, així que talla per on vulguis.
Gràcies a tots vosaltres per compartir les primeres hores dels dissabtes, no sé com us dieu tots però sé quan falteu, perquè desitjo veure el riu de gent corrent, fent a la nostra passió un lloc.
Que sigueu feliços TOTS i SEMPRE
 |
|
 |
|
 |
 |
 |
 |
 |
 |
Entrades
.jpg)
.jpg)
.jpg)
