Els cavalls també s’abriguen

Si quan acaba la tardor, no fa fred, quan en farà? si no digueu-li al Sr. Cavall, que va del tot abrigat. Els gossos van amb jerseis de llana i els cavalls amb roba d’abrigar: i els “mossenaires” com anem? ens fem calor entre nosaltres, ja sigui amb una conversa agradable, ja sigui per què quan corres normalment entrem en calor i moltes vegades si portem guants, ens acaben fent nosa. Veureu cada setmana valents que van gairebé estiuencs, com en Juanjo i la setmana passada en Marc.
Bé, aviat tornarem a tenir aquí la bonança del temps bo, i esperarem a la primavera, però ens quedarà veure si a l’hivern també sou tantes les valentes i valents que gaudiu corrent.

El meu avi sempre deia: “Ande yo caliente y ríase la gente”, segur que el cavall pot provocar algun somriure, però segur que amb
el fred què feia, estava una mica més de gust

I com ve sent costum darrerament, una bona colla de persones amb ganes d’entrenar plegades surt des de la Masia de
Torre Mossèn Homs

Es nota que els agrada entrenar plegades la Mireia i la Marta, mentre ens reagrupem i anem amunt i avall

I van per la segona setmana els nous: a la tercera ja són considerats “Mossenaires” de ple dret. Vol dir que hi han vist
alguna cosa que els ha agradat

I el que sortosament serà el nostre mossenaire d’honor, a l’esquerra, en Sebastian, tot parlant amb en Joaquin Izquierdo

Mentre contemplem bells paratges, al fons la mola i Torrebonica

La Sandra se li nota que és molt competitiva i fa costat a tots els progressius que es proposen, junt amb en Jose Exposito,
han fet les primeres posicions

I amb una fotografia d’en Juan Vazquez, veiem arribar al lloc de la fotografia de familia a la Mireia Domenech

I agraim les fotografies d’en Juan, que també fa de reporter i ens regala la seva col·laboració periodística

Quan l’Albert ens convida a la xerrada que hi haurà l’endemà, en relació a la mort súbita, a la Mitja Marató de Mataró

I la fotografia de família on demando disculpes si alguna vetada poso alguna fotografia o comentari que no agrada, i presentem als mossenaires nous.

fernando Artesero, arribant a les primeres posicions en el nostre segon tercer progressiu d’avui

A la dreta en Pedro, i al mig en Juanma, que avui era el seu segon dia com a Mossenaire

Què us sembla? la Sandra la primera i el mossenaire nou amunt i avall

I en Juanjo, i sabent que feia frescona, el veiem valent, valent. De taronja l’Anna, que ve per segona vegada i que entrena
amb els amics de Barberà

De mica en mica ens reagrupem

I ja som a l’hípica i a l’entrada del golf del Prat

Ens espera un retorn amb un xic de pujada

I passem pel luxós Hotel de la cadena Hilton La Mola

Víctor E. Martínez, un home fort allà on n’hi hagi

I ens hem volgut retratar amb el nostre “Mossenaire d’honor”, en Sebastian.
Pep, Emilio, Sebastian, Imma, mmm, no recordo, Wester i Jordi

Avui ja m’he llegit prèviament el que escriu en Sebastián i de fet ha estat molt emotiu i molt agradable, i immerescut el que es refereix a la meva persona.
Es veu perfectament la qualitat atlètica que te, pel que ens explicarà.
En Sebastian transmet tranquil·litat: mestre d’escola i recordo quan va opositar i anava a Caldes i les grans converses que havíem tingut. Recordo especialment quan em va ajudar a aconseguir
un dels meus reptes als 100 qms. i les anècdotes de com es va iniciar: no recordava la música que el meu amic Toni Pedrero posava a la seva Vanette, però si ell diu que escoltàvem los “Mojinos”, segur que és cert.
Vaig gaudir molts anys de la seva amistat i ara feia temps què no ens vèiem gaire i puc dir que si “Mossèn Homs” serveix per poder-hi tornar a estar prop: ja val la pena el nostre projecte. Infinitament agraït, Sebas.

Jo Mossenaire de la setmana! Ui! Massa per mi, no crec que hagi fet mèrits suficients, però per voluntat de qui mana aquí estic.

L’esport i la meva vida configuren dues cares d’una mateixa moneda, són inseparables, la segona no tindria sentit sense la primera, córrer em proporciona l’equilibri necessari per afrontar el dia a dia, és sinònim de
llibertat, de catarsis, em dóna la pausa que contraresta l’accelerat ritme de vida d’una societat que cada vegada ens ofega més a tots.

Tot va començar després d’una experiència viscuda dins d’una furgoneta, allà per la dècada dels 90. M’agradava córrer, de sempre havia fet esport (handbol, bàsquet, ciclisme) i un dia em vaig deixar caure per Can Jofresa.
No quedava gaire per la Mitja de Granollers, quan un tal Pep Moliner em diu: “Per què no vens a Granollers amb nosaltres? Ja veuràs com t’agradarà l’ambient!

Dit i fet, em vaig apuntat al viatge, però només per mirar la cursa…córrer 21 km em semblava una autèntica bogeria.
Avui dia encara tinc la imatge a la retina, un record del tot imborrable em situa dins de la vanette del Toni Pedrero, Ap 7 direcció Granollers amb un cassette de los Mojinos escocios sonant a “todo trapo”… brutal. Me’ls mirava i pensava:
“aquesta gent que fa curses de 21 km i senten aquesta mena de música abans de la competició no deuen de tocar ni quarts ni hores…a on m’he ficat”. Però l’experiència va ser fantàstica i que el vaig veure allà em va agradar moltíssim, a la tornada, tothom amb els seus regals, comentant la cursa…em moria d’enveja, jo també volia ser com ells.

Així va ser com vaig enganxar-me, la meva primera cursa va ser a Can Palet, allà durant bona part del recorregut Pep i jo vam ser companys de fatigues, recordo que m’anava comentant el que faltava o la pujada que havia de venir en el pròxim quilòmetre…Després van arribar més populars, fins que poc després em vaig decidir de completar el repte dels
21 km, a Badalona, 1h 17 va ser un bon estreno.

No és que em prodigués gaire en aquesta distància, vaig fer un total de 4 mitges, la millor a Gavà en 1h 12. El cros, la pista i les curses de 10 km ocupaven el meu temps. Van ser uns anys meravellosos, a on vaig conèixer persones admirables que em van ajudar
a créixer com a esportista i com a persona (Antonio Zarco, Luis Maqueda, Pep Moliner, el meu entrenador Francisco López…). Era un no parar, així fins que un any vaig fer les meves millors marques en 3.000, 10.000 (pista i ruta) i mitja marató, aquí el genoll va dir prou, així va acabar tot.

Anys després vaig recobrar novament la il·lusió per córrer, primer gràcies al meu nebot Ruben i després gràcies a la meva germana Inma i Miguel, el fet de que ells volguessin iniciar-se en aquest esport em va fer tornar a posar-me les vambes i sortir a córrer amb ells (quin remei, algú els hi havia d’ensenyar rutes i camins), això sí amb una alta mentalitat, gaudir, sentir-me bé, fer amics i retrobar-me amb aquells que tant he enyorat.

Ha sigut ara, poc abans de l’estiu, que vaig veure una persona amb una gorra vermella baixant per Can Petit: “mira si és el Pep!” vaig dir-me. Després d’una amigable conversa per posar al dia les nostres vides vaig tornar a sentir les paraules que molts anys enrere m’havien dut a Granollers: Vine un dissabte amb nosaltres! Prova de venir un dia!

Venint del Pep i amb el precedent d’anys enrere, la proposta havia de ser bona, així que per què no provar-ho?

És d’admirar el fenomen que cada dissabte arreplega a tanta gent, fet que només pot aconseguir una persona sense cap altre interès que el de compartir el seu temps i l’esport que ens apassiona amb un grup d’amics. Humilitat, il·lusió, constància, empatia , companyerisme, bondat, generositat, valors entre d’altres, que tots els mossenaires apreciem de tu i dels que volem aprendre. Gràcies Pep.

Algunes marques:

800 m: 2’04 (l’any 1.999)

1.500 m: 4’14 (l’any 1.999 a Serrahima)

3.000 m: 9’16 (l’any 2003 a Can Dragó)

10.000 m: 33’21 (l’any 2003 a Castellar)

10 km ruta: 33’18 (l’any 2003 als bombers)

Mitja marató: 1 h 12 (l’any 2003 a Gavà)

Matagalls – Montserrat: 12 h 31 (l’any 2013)

Curses de les que guardo molt bon record:

Mitja marató de Sitges, campionat de Catalunya (2002): vam quedar subcampions per
equips (Unió Atlètica Terrassa).

Mitja Marató de Vilanova (2002): 9è classificat.

10 km de Martorell, campionat de Catalunya (2002): 8è classificat.

Tal com raja

Avui és un dia molt especial.

Hem tingut l’oportunitat al llarg de la vida de conèixer molta gent i de molt especial. Persones que realment estan agraides a l’entorn que l’envolta i ho volen manifestar per tot arreu.
Persones generoses que volen i sempre estan disposades a donar, ajudar i a encoratjar als altres i ens honora a tots que hagi volgut triar aquest entorn amb tots vosaltres per donar-se a conèixer a qui no els conegués i a obrir el seu cor de bat a bat per què veieu amb qui teniu la sort de compartir trossets de les vostres vides. Encara què molts només estem aquesta estona plegats, d’altres estan clarament marcats per un sentiment d’amistat profunda.

Des d’aquest racó ben modest, avui fem homenatjat a Juan Manuel Muñoz Prados, què quan gairebé li deien que podria perdre la cama, ara torna a estar carregat de projectes de tots tipus i sobretot atlètics, i què sent agraciat per comptar amb veritables amics que l’han ajudat a superar moments molt durs a la seva vida i de la gent que estima.

Gràcies i molt contents de què puguem veure’ns com ho fem ara: amb aromes d’amistat.

Tal com raja, el doll d’aigua, sense la qual la vida no seria possible. N’hem d’estar agraïts de tenir-la
amb tanta facilitat

Però abans, us sona aquest bell entorn? la nostra Masia de Torre Mossèn Homs, talismà dels
“mossenaires” i camp base de les trobades a les 08:00 de tots els dissabtes

Amb una fresca més que notòria, i donat que estàvem desacostumats i aprofitant algun petit raig de
sol en els seus primers moments

moments importants i que la gent aprofita per petar la primera xerrada del nostre entrenament característic

on vells col·legues i amics, poden parlar de tot i segur què de feina, que per això han estat durant molts
anys a “Tainco”. En Rafel de vermell, ara estudiant i fent cursos mentre busca feina al sector

En Jaume, amb la boca ben tacapada, veient com surt el sol i seguit pels quatre mossenaires nous i que
s’estrenaven avui

Enrique Nilo, amb les seves característiques ulleres fosques, seguit per en Pedro, Emilio

Jose Luis, seguit de vermell per en Marc, en Juanma (mossenaire nou) i la Isabel que avui en duu
al seu fill, per primera vegada.

desenfocada fotografia d’en Balme, Rosa, Eva, David i Toni

En Robert, que sempre què pot i fa molts anys què fa gran el projecte, i seguit per l’Òscar i en David

I mossenaire nou, suposem extranyat d’aquesta manera d’entrenar i esperem què repeteixi si li ha agradat

Avui he conegut a en Juanma, que es diu igual del que serà el nostre mossenaire d’honor. M’ha explicat
com ha tornat a córrer, i tot i que és de Sabadell, porta a la seva filla al club Natació Terrassa i
és per això què mentre espera que entreni ella, ell surt a córrer i vés per on avuí ha vingut a prova
el tema

Rafel i Albert, seguit per l’Albert i en Juan

Isabel, i a la dreta en Miguel amb un mossenaire nou. Al fons la colla, amb en Marc, el nostre
mossenaire jardiner, quasi entrenant amb indumentaria estival

Imma Morales i en José Antonio i al capdavall un mossenaire exercint com a tal, anat amunt i avall

Sebastian Morales, Diego Garcia i Casimir Martin, què són dels nostres clàssics i que no fallen
gairebé cap dissabte, si no tenen res més important a fer. I què pot haver-hi més important que envoltar-se d’amics?

La Rosa i l’Eva, què va abrigada com gairebé tothom avui i amb aquesta manifestació i rialla;
s’ho estarien passant bé? sabem que l’Eva si és dijous al matí: s’ho està llegint. Per cert va ser
la nostra mossenaire d’honor fa un parell de setmanes.

Tu mira avall que jo miro amunt, no sigui què ens atropellin. “Res per aqui, res per allà”:
passem

I avui la sort de tenir en Juli, que volta per tot el món amb la seva feina, i tant en tant ve a veure
si hi somt tots. Darrere i vestit de mossenaire l’Enrique, mentre compartim escenari amb els de les
dues rodes.

Entorns que conviden a córrer i si no pregunteu-li a la Laura Fabra

Què passa gent? sembla que ens estigui dient en Juanjo, i la resta arriba xino xano i endevinin
algú que exerceix de mossenaire a la dreta

En Jordi, l’Òscar i la Sandra, mentre esperen ser-hi tots per continuar

Preparació de la foto de família i de nou bones vibracions

Quan hem anunciat al nostre “Mossenaire d’honor”, ell es tan feliç que per poc se’ns fa mal
dalt de l’arbre. I és què per ell tornar a córrer és molt important, com la seva família.

La foto de família Mossenaire que caracteritza de fa anys els nostres entrenaments i què tots volem
que duri uns quants més

Sant Julià d’Altura amb un bany dels primers rajos solars en un entorn de privilegi pels Vallessans.

I quan arribem a l’Ermita de Sant Vicenç de Verders i com que us volia retratar en aquest marc incomparable,
i el que anava davant, que era en Rafel, què no sabia cap on anar, han començat a donar voltes al seu voltant, encerclant aquest monument

La Sandra i la Montse en un moment de descans

i per qui es vulgui hidratar, aquí un bon lloc

I fotogafies d’amigues de record, la Laura, Sílvia i Montse. Podem dir què els deu quilòmetres dels dissabtes els fan com si res.

I les quatre mossenaire nous, des que només record a en Pere, que va de paracaigudista i us
esperem molts dissabtes, si us agradat compartir entrenaments i fer-nos costat els uns als altres.

Què feliç està la Isabel Font de que hagi vingut el seu fill, en Marc Garcia, avui i per primera vegada.

Mossenaire nou, amb gorro vermell, l’Albert i en Balme

En David en un moment en el qual retornem al punt de sortida

La Marta de Viladecavalls, que podrà venir i quan pugui, cada quinze dies.

El què no sabíem la sorpresa que ens tenia preparada en Juan Manuel: un pastís/coca de xocolata
feta per ell mateix i què confirmem que estava exquisit.

Al costat de la seva gran amiga la Carme Ballesteros, i amb aquest regal que ens fa a tots els que vau poder compartir i del
què tinc que dir que és increïble

ui la Marta que no se si porto a la cara que m’agrada el vi. Bé, poquet i de tant en tant

observeu que no és un micro, que no estic cantant i què ni tan sols cau vi. I és que primer teníem de
treure la rosca; Marta.

Els ulls ens fan a tots pampellugues, amb aquestes madalenes amb canyella

I en Juanjo fent els honors i les particions, Uns talls ben grans, ja que molta gent no ho sabia i van
marxar. Més pels que ens vam quedar. L’Imma repartint gots i tovallons.

Confirmo que en Juan Manuel, sap fer de tot i que bo!!

Ha volgut ensenyar-vos el xandall d’on provenen els seus inicis en el món del córrer i què conserva com
nou, tot i que ha passat un bon grapat d’anys

Deien que els hagués agradat tenir avui en Zico, i almenys hi era en el pensament. Recordarem aquest

Avui i tal com hem anat dient en l’escrit, ha estat un dia molt emocionant al costat d’una persona que estima i es fa estimar per tot aquell que el coneix. Té un cor tan gran com el seu cos i si ho veieu vol que surtin els seus dos grans clubs que li han marcat la seva existència, com són per una banda el Domingo Catalan i el C.E. Bonaire. podríem dir un munt d’històries fantàstiques que coneixem d’ell, i el que si volem és desitjar-li tota mena de bona sort i felicitat, i per molts anys comptar amb la seva amistat. Gràcies Juan Manuel.

- JO!! Que congojo,qué emoción…yo,mosenaire d’honor

Todo comenzó por un chándal bacilón Que mi hijo trajo a casa del club d’atletisme bon aire y…
Que chulo era,no mi hijo,que también,sino el chándal en cuestión
Por cierto,lo traigo puesto hoy al entreno,en homenaje que se merece “el bacilón”
Y para obtenerlo,no tuve más remedio que apuntarme a dicho club
Bendito día,bendito chándal y bendito club
Porque aparte de grandísimas personas,allí conocí a
Carme Ballesteros, Zico Palmero y el que fue mi primer entrenador Kiko Querol y allá por 1997 comenzó la mayor locura de mi vida “CORRER”
Me entró en vena y moriré con dicha locura,la cual,no tiene cura…
El 01/12/1998 de la mano de Carme Ballesteros comienzo en el club de mis amores “Domingo Catalán” con el jefe Domingo al mando(para mi,un dios)
El 09/07/2000 en la cursa de fons de la roca,tuve el honor de conocer a
Pep Moliner y familia…ey!! Quedé prendado de ellos,grandes…grandes…
Desde el 11/11/2001 comencé a entrenar con el entrenador de mis éxitos,Vicente Egido
Entrenador de la sección de atletismo del f.c. Barcelona
A Vicente lo quiero como a un padre
En julio del 2004 conocí en Tenerife a mi hermano atlético,Santi, Chago para los amigos,todo simpatía,irradia felicidad por los cuatro costados
Con él,mi hijo y yo hemos subido a los picos Guajara 2700mts y Teide 3500mts
Allí,por tierras canarias gané mi primera medalla y mi primer trofeo
En sendas carreras en julio del 2004…llegados aquí y sin ánimo de altanería
Expondré mi currículum atlético,del cual me siento muy orgulloso…
Mis Marcas:
100mts 14”01 (29/04/2004) con 43 años
1000mts 3’16”73 “ “
5000mts 18’35”33(31/12/2003) con 42 años
10000mts 37’42”33 “ “
1/2Marató Granollers 1.21’22”62(04/02/2007) con 46 años
Marató Valencia 2.53’11”05(19/02/2006) con 45 años
30Kms CNT Terrassa-Monastir Montserrat 2.27’01”00 (18/11/2007) con 46 años
100Kms pista de Terrassa 9.46’33”10 (18/10/2008) con 47 años
El 22/10/2005 con 44 años quedé 3º en el ctº de Terrassa de 10Kms en pista
Compartiendo podio con:Javier López 1º y Pascual Vicente 2º
El 11/03/2006 con 45 años quedé 1º de categoría en la cursa de Can Palet
Compartiendo podio con: Zico Palmero 2º y Pep Moliner 3º
El 11/11/2006 con 45 años quedé 3º de la general del Circuit cursas Terrassa
Compartiendo podio con: Marc Otero 1º y Javier López 2º…

Todo ello estaré eternamente agradecido a mi hijo, Kiko Querol y el grupo de entrenos
De aquella época, a Carme Ballesteros y Zico Palmero que siempre han estado,están y estarán al pie del cañón
ayudando, a Domingo Catalán,mi referencia atlética,a Vicente Egido, sin sus duros entrenos, no hubiera conseguido
mis metas y gracias a los compañeros de entrenos allí en Barcelona,grandes y memorables entrenos…mi hermano
Santi,todo corazón…
Y como todo en la vida no es alegría y felicidad,vamos a la parte amarga del pepino,ya que,aquí radica la esencia
de hoy ser yo…Mosenaire D’honor…
En agosto del 2008 comencé a sentir los primeros síntomas de malestar en los dedos del pie derecho,pues bién,el
03/07/2010 la cursa de la festa major Terrassa fue la última…
Y el 20/10/2011 me operaroncon éste diagnóstico:
Tiene usted una enfermedad congénito-hereditaria que impide a sus arterias llevar la sangre a su extremidad
inferior,según lo avanzado de su enfermedad,puede conllevar a gangrena en dicho pie y tener que amputar el
mismo,el objetivo de la intervención,es tratar de evitar el mal mayor,por lo que se le realizará un injerto con su propia vena,cortar la arteria femoral dañada é implantar dicha vena con el fin de conservar su extremidad y en un futuro,que pueda volver a caminar,aunque NO volverá a correr…

Bueno,amigas-os,depues de esto,poco queda por decir,verdad?
Pues,todo lo contrario, luchar,mente fuerte,luchar…SI…yo puedo, luchar…éste es el mensaje que quiero dejar, el mosenaire d’honor no es Juanma, el mosenaire d’honor es la lucha, el tesón, la fuerza, NO rendirse jamás ante la adversidad´al dolor ganarle, al no puedo, SI puedo, y con un par…

Antes de la operación hay otro dolor, no sé si mayor aún…veréis
Los maratonianos sabéis que el carnet lo dan en la maratón de New York,pues bién, el 07/11/2010 allí estaba yo, y sabéis donde…pues sentado en un banco del Central Park,llorando desconsolada y desesperadamente,
mi enfermedad había llegado a tal extremo,que no podía correr,pero ni caminar,andar 100mts seguidos era todo un suplicio para mi,ésta es la espina que llevo clavada en lo más profundo de mi corazón…NEW YORK,
NEW YORK..ME LA DEBES!!…..
Pues bien, después de 2 años 4 meses y 14 días de la última cursa, el 17/11/2012,acaba de hacer UN AÑO
que volví al ruedo atlético en la III CURSA FISICA I CANCER DE TORREBONICA…desde entonces ya han ido cayendo cursa tras cursa,incluidas dos ½ maratones,osea todo un logro para no volver a correr según el dictamen
médico, pero todo ello tiene un detonante que ha sido Carme Ballesteros y Zico Palmero, ello a conllevado a una explosión, el grupo femenino mañanero de entrenos del California Sport, sin dicha conjunción, yo no hubiera llegado a los espectaculares logros que estoy cosechando y mención especial y ya para terminar, AL ALMA MATER PEP MOLINER Y SU GRUPO DE MOSENAIRES,GRACIAS A TODOS Y CADA UNO DE VOSOTROS,
HABÉIS CONSEGUIDO QUE EL MADRUGON DE LOS SÁBADOS SEA UNA DOSIS NECESARIA PARA MI CUERPO Y QUE ME PINCHE EN VENA VUESTRA ALEGRÍA Y FELICIDAD…
ENTRE LAS NARANJAS CALIFORNIANAS GIRLS,LOS CALIFORNIA MEN, EL AREC-CALIFORNIO ZICO Y LOS LOCOS DE NEGRO MOSENAIRES,HE VUELTO A REIR, SONREIR, DISFRUTAR, EN DEFINITIVA….VIVIR!!!

OS QUIERO A TODOS Y ETERNAMENTE AGRADECIDO
JUANMA!!!