Una gran ciutat "Terrassa" Corre-m'hi tots
A Terrassa se la coneix per molts temes. Si abans era el tèxtil, ara
si que es pot dir que és història. Molts de nosaltres quan érem petits
recordem el soroll de talers i les sirenes que indicaven entrades i
sortides a la feina.
Pels corredors, senderistes, amants de la natura i llarg etcètera,
sabem de la riquesa natural dels seus camins històrics que uneixen
pobles i masies i que gràcies al córrer hem anat coneixent. La
vegetació, amb racons i fonts per molts desconeguts.
De fa dies que ens rondava pel cap fer un entrenament cultural,
aprofitant el bon tarannà del grup i per “fer ciutat”. Vendre al
desconegut que ens visita als diferents blogs i als que els agrada
revisar fotografies per fer-se una idea de l’entorn.
El nom que més us pot sonar és el de Mossèn Homs, que es l’àrea des
d’on un dia van començar a fer aquestes habituals trobades que reuneix a
molta gent de tot tipus amb ganes de crear bons vincles i units per
l’esport.
Veureu que baixem per la carretera de Castellar i anem fent les
paradetes per fer el grup més compacte i les aturades a llocs
emblemàtics.
La plaça que hi han aquests monuments, tant i tant importants que a
més es demana que siguin considerats “patrimoni mundial de la Unesco” i
que son fidels testimonis d’una ciutat amb molta història. Sempre que
es remou el terra per fer-hi alguna obra, solen sortir restes
d’antigues civilitzacions.
Doncs bé els “Mossenaires” ens vam anar retratar a la Pça. de Mossèn Homs
La durada ha estat entorn de l’hora a la que estem acostumats i la
distància un xic curta, però donat que avui hi han hagut més parades, ha
fet que tots estiguéssim de tornada a la mateixa hora de cada setmana.
S’ha respirat bon ambient i amb comentaris divertits i han vingut
nous amics i dels de sempre i ens ha fet especial il·lusió que avui un
gran arquitecte, en Barto Buson, ens fes els honors i acceptes fer de
“Mossenaire d’honor”. A més, te molt a veure amb la reestructuració de
l’entorn i sobretot l’obra mestre del pont, que ha estat guardonat
sovint, per la seva originalitat, eficiència i integració a l’entorn. A
més ens ha proporcionat un dels currículums més divertits que recordem,
alhora que seriós i que fa notar la gran persona que és en Barto i del
que ens sentim molt cofois de comptar amb una molt bona amistat.
Com que hi han dues-centes fotografies, en posem quatre o cinc i la
resta les podeu veure i baixar de l’àlbum, on hem tingut un ajut
fantàstic tant de l’Ildefons, que ha fet unes fotografies molt
originals i fantàstiques, com el mateix Barto que ens ha retratat al
costat del bust que hi ha dedicat a Mossèn Homs i en Joan Forté, que
ens ha retratat d’un bar que porta el nom del que escriu.
Només agrair que hagueu fet possible aquest original entrenament,
que repetirem, donat que trobem oportú que si tenim aquests joies,
vosaltres que també som persones molt importants, podeu estar en el
mateix entorn per record de tothom.
El moment de començar a les 08:00 del matí de tots els dissabtes.
Aquí fem una aturada de uns minuts per quedar-nos per nosaltres el “Monument a la Dona Treballadora”
I aquí els “Mossenaires” ens retratem amb l’estàtua dedicada a Mossèn Homs
I ara flanquegem la “Seu d’Ègara”, molt recomanable de visitar
I ara ens toca passar pel pont que va dissenyar el nostre “Mossenaire d’honor” d’avui, que tindreu més avall.
I continuem passant pel “Museu Tèxtil”, importantíssim
I que dir de la magnífica “Casa Baumann”
I Tenim un imponent “Castell” de la Cartoixa.
I mira a qui tenim aquí: us recomano veure l’àlbum on veureu qui va
fer aquesta fotografia i que a més li devem molta part d’aquest
reportatge: L’Ildelfonso
Maco eh !!
I ara el Monument a la Sardana: Bé: modern !
Aquest no estava previst; “El Racó d’en Pep”, en Joan Forté ens ha fet la foto.
a “Can Bomber”
Perfectament indicat el camí de tornada
La “Riera de les Arenes”: un carrilet pel lateral per córrer estaria bé i més veient com està d’herber
Ja veiem el nostre camp base
I ja tornem a ésser al nostre camp base.
Esperem que a la propera ocasió ens puguis acompanyar a fer aquesta volta que tots esperem que t’hagi agradat.
Hem fet un àlbum amb dues-centres fotografies que et convidem a veure.
“MOSSENAIRE D’HONOR”
En Barto el vaig conèixer per casualitat fa molts temps quan
tots dos volíem descobrir curses originals, boniques a llocs que
gràcies als circuits que ens marquen els vilatans, tenim oportunitat de
conèixer un xic més. Va ser a Torroella de Montgrí i com que jo duia
una samarreta de Terrassa, vam començar una conversa que ja dura fins
avui, donat que gràcies a les trobades dels dissabtes i coincidint a
Mitges i maratons, ens hem anat coneixent. Encara recordo una vegada
que li vaig dir “el mes que ve faré la marató de Sevilla”, i en menys
de tres segons em diu: “ah ! m’hi apunto també”. De fet tenia truc,
donat que com és arquitecte hi portava una obra i hi anava sovint.
També és un especialista senderista i fa un parell d’anys recordo el
ritme en el qual em va passar fent la Matagalls. I segur que te mil
històries interessants i veureu com se’ns presenta i de part de tots
t’agraïm aquesta sinceritat i com es nota que ens aprecies.
Moltes gràcies Barto i en aquest moments de crisi, sort tenim de l’esport i de l’amistat.
Deia en Barto !
Vaig néixer el 1963, uns quants anys abans que els americans anessin
a la lluna,… que ja és anar lluny.. jo, que amb prou feines m’he mogut
d’Europa..
Amb els meus pares i els meus tres germans vaig viure d’una revolada
la infància sense adonar-me’n, les vacances amb un vuit-cents
cinquanta de color blanc a un càmping de la costa i jugàvem a futbol
amb uns nens alemanys o suecs sota un sol de justícia, i ens tiràvem
les garrofes d’un camp de garrofers que no s’acabava mai més.. i ens
barallàvem amb idiomes que no enteníem res de res.. Fins els divuit o
dinou anys vaig entrenar dos dies dos dies per setmana amb un estick a
les mans i uns patins als peus. Arribava a casa destrossat. I l’hoquei
sobre patins em va omplir la joventut de magnífics records, trofeus,
vivències i amics, les mans de durícies, i les cuixes vermelles de
pilotades perquè feia de defensa i no m’apartava ni quan el garrulu del
davant se li acudia xutar havent-hi qui hi hagués enmig..
També anhelava utopies i mons millors,.. i d’uniforme les xiruques i
els levis descolorit ,grenyes, camises de quadres amb colls punxeguts,
ah, i macutus de pell girada..és clar!! , grups d’esplai primer,
d’escoltes i de trobades de fe, Taizè i altres martingales,
mobilitzacions d’objectors de consciència després, que ens pensàvem que
ens menjaríem el món. Lluís Llach i Leed Zeppelin, Raimon i The Doors,
buff!…
El de la camisa de quadres, a l’esquerra del barbes de primer pla. No sé què devia mirar, o si m’assabentava de la pel.lícula.
El text deia PERILL EXERCIT, una mica abans que els grisos ens
agaféssim i ens haguéssim de portar berenar i sopar a la comissaria de
Via Laietana. El de la I sóc jo. La mateixa cara de sòmines..
I entremig algunes gamberrades, no masses, eh? , no molt diferents
ni espectacularment bèsties, de les que es portaven en aquell temps..
Alguna novieta, i algun petonet d’amagatotis, com a molt!!.. és
clar. La cosa no donava per més. I després d’un BUP i COU lamentables
de campanes, copiades i ganduleria,..l’escola d’Arquitectura, no sé ben
bé, em va seduïr. Tot i així, no em van donar el títol d’arquitecte,
fins que ja havia complert els quaranta anys.. I entremig… ui… Primer
l’Anna, que de seguida vam viure junts, en un piset de lloguer, amb
unes caixes que ens fèiem d’armaris, i uns fustots arreplegats d’un
contenidor que amb uns coixins – que ens va regalar la seva germana-,
vam fer uns magnífics sofàs, i que servien per dormir quan fèiem algun
soparillo a casa i els convidats i nosaltres ens hi quedàvem fregits
després de buidar un parell o tres d’ampolles de vi… això sí; vam
aconseguir comprar un magnífic equipillu de música que ens permetia
aguantar les nits dibuixant l’exercici de torn que el profe més avorrit
ens posava de deures als interminables anys de carrera..
Aleshores va venir la Nàdia, que era un osset i una joguina, per a
nosaltres, que érem molt jovenets, i pels nostres amics.. després en
Bru, que era un tros de pa i que s’adormia com un lluç per tot arreu, i
finalment en Roc, que a bé de Déu, feia honor al seu nom i fotia unes
marranades que l’hauríem estampat de dalt a baix..
I, trampejant els caps de setmana, em vaig escapar, tant com vaig
poder, a muntanya. Vaig escalar, fins que m’arribava a cagar als
calçotets, i ens enfilàvem per tots els corredors de neu i gel que
coneixíem dels Pirineus, un per un, entremig d’algun ensurt i alguna
batalleta que ja em fa mandra d’explicar i que ara penso que devia ser
un tanoca..
Algun viatge a Chamonix, amb cotxes d’època que eren epopeies per
intentar alguna muntanya que ara encara em fa bullir la sang, i moltes
nits a les muntanyes tremolant de fred com babaus esperant que es fes
de dia.. que encara recordo amb plaer.. Un dia, després de fer quaranta
anys, se’m va ocórrer fer footing amb un company, -jo que mai havia
corregut sense tenir una pilota davant meu..
Pujant el Naranjo..
Als Alps Primer alguna cursa d’asfalt, i que em posava nerviós a la
sortida com si hagués d’anar a guanyar o quí sap què.. Després, em vaig
atrevir amb alguna mitja marató, i, després, les maratons,… quin
plaer!, però la muntanya m’ha estirat molt més, i entre escalada i
sortida a muntanya m’han captivat les maratons de muntanya i les
ultres, i les patantim i patantam…. mentres les maleïdes rampes als
bessons m’ho permeten, ara que m’he comprat uns fantàstics compressors,
que, si no van bé, almenys m’ho sembla.
Patint a la marató del Montseny..
I, entremig, més de vint anys vivint el plaer de l’arquitectura, amb
les seves passions i les seves misèries, compartint èxits i
frustracions i gaudint d’un treball que m’ho està donant tot i al que
jo també m’hi he buidat, i, si aquests maleïts però genials temps de
canvis i incerteses m’ho permeten, ho continuaré fent fins que les
forces aguantin.
La passera de Vallparadís a l’hivern..
Un bloc d’habitatges a Barberà, i un altre a Sevilla Ah, i quan els
ànims i l’instint m’ho permeten, m’agrada guixar en paperots els
sentiments i les aromes dels llocs que veig. Del Iemen guardo
escrupolosament quatre guixaines.
Ah, i mentrestant, m’apunto i em deixo seduïr per les nostres i
estimades muntanyes, i m’encanta obrir l’armari i començar a triar;..
avui, què toca… bambes, esquís de muntanya, cordes i friends, malles
tèrmiques per si fa fred, una mica de reflex i altres potingues vàries,
frontals, sacs de dormir i esterilles, botes rígides i crampons,
cantimplores, motxilles, casc i estreps,.. i amics, sobretot amics.
Gràcies.
.
.
.
.
Vols que faci de dissenyador per tu ? escriu-me sense compromís 
