Es nota
que ve el bon temps: cada dia ve més degust córrer pels entorns de
Terrassa, com fem nosaltres i si pot ser amb tan bona companyia. Sempre
és una incògnita saber amb qui rodarem, però sabem aproximadament en
què consistirà: xerrint, xerrant amb amics per camins, amb un ambient
d’amistat i cordialitat. Trencant la rutina de la gran ciutat i
aprofitant aquests entorns tan meravellosos que tenim.
Hem fet un recorregut dels més habituals i amb girs per llocs ben
diferents: camins amples, corriols, camps llaurats, si bé passem pels
seus perímetres per no trepitjar els sembrats.
Als encreuaments, com son el que ens duu als quatre camins, fem un
reagrupament amb diferents modalitats: hi ha qui prefereix, relaxar el
ritme i esperar a peu dret, hi ha qui no para i va amunt i avall. Això
contribueix a que si un veritable entrenament en grup.
Fem un canvi en pujada, on demanem a un dels nostres referents, a en
Casi, que ens faci córrer, encetant aquest progressiu. Curt però
exigent, arribes dalt amb la sensació de que, si: ha costat. Baixem al
torrent i de nou una acceleració prop de Sabadell i que ens durà fins
travessar la carretera de Matadepera-Sabadell i aprofitant el gran
aparcament i tenint com a fons la nostra estimada Mola, fem la
fotografia de record i fem alguna referència a properes curses, com la
que es farà el 27 de maig pel parc de Vallaparadis organitzada per la
Unió Atlètica Terrassa .
La Marga i l’Eva, avui son les “Mossenaires Femenines” i fan la crida
a totes les noies que vinguin a fer bona colla i segur que ho
aconsegueixen. El record fa temps que no ens hi apropem, quan vam ser
tretze les atletes mossenaires. Vol dir que ja ho sabeu.
En Rafael Atienza ens fa de reporter i ens mostra els moments d’espera
abans d’engegar amb el nou mossenaire, al costat de l’Enrique que lluu
la samarreta de bombers, on tothom corria amb la mateixa, amb un canvi:
el número del dorsal imprès discretament.
En primer terme en Pasqual, amb una bonica fotografia amb la masia que ens dona nom: la masia de Torre Mossèn Homs.
i avui tenim en José Expósito que sembla que ja pot córrer, tot i alguna molèstia a l’esquena
l’Enric Mateu, fent estirament previs
Sortim, amb en Toni Fernández i un amic que s’estrenava, que esperem torni força vegades
jo i en Jose, posant-nos al dia de temes atlètics
Marga i Nicolàs
amic mossenaire, es diu …. mmm , no recordo.
El germà de l’Albert López, de grog de corremonts.cat , avui també exercint de mossenaire
I en Carles López, que no falla quasi mai. Això si; si te obligacions
familiars i algun dia no pot venir, ens ho fa saber. Un luxe en Carles.
Perimetrant fantàstics camps on gràcies a les darreres pluges, comencen a verdejar
Avui en Joan i l’Enrique no s’havien posat d’acord, però anaven amb un
samarreta similar amb una única diferència, la recordes, que t’ho he dit
?
Tanta relaxació no pot ser bona: que millor que fer un bon progressiu ? clar que si: hem de provar el material !
i avui l’han encetat un parell de grans atletes: en Casi i l’Emilio
i en Carles i en José Carlos, que ja pot córrer amb precaució.
I ara els preparatoris i com escoltem mentre preparem la foto
avui parlàvem sobretot d’en Javier López
i en Carles López, per poder sortir tots amb el que serà fotomuntatge de tots plegats.
I aquí hi som tots, amb dues persones noves, l’Albert Espinal de blanc al costat d’en Casi
i la preparació i alguna referència: la cursa de la Uat i al nostre
mossenaire de d’honor, en Javier López, com fem notar als nous
mossenaires.
Aquesta fotografia te molt de pes
En Javier López, que ara us explicarà qui és ell mateix, en Luís
Maqueda, tot una institució a l’atletisme de tot l’estat i sobretot a
Catalunya, en Pasqual Vicente, un dels millors atletes locals de tots
els temps, i en Diego Garcia, una de les persones que més victòries
tenia en el món atlètic popular i maratonià. I l’Eva, la parella d’en
Javi, que també és una gran atleta i mare i que l’atletisme també forma
part de la seva vida.
I de nou, la sensació que val la pena matinar un xic per veure als amics. Gràcies per ser com sou !!
Fa molts
anys va aparèixer un noi per les pistes de Can Jofresa: en Javi. Jo
m’hi passava sis o set dies a la setmana i estava a la junta que vam
nomenar a en “Mosqui” com a entrenador de fondistes. Recordo exactament
el dia en el qual venir i els presentàvem i li feria d’entrenador
durant molt de temps. Com a gran entrenador el va motivar moltíssim,
tant a ell com a la resta del grup. Casualment tenien els mateixos
cognoms i ample rialla tots dos i son grans persones. Diria que
semblaven família, encara no es coneixien. Junt amb un grup fantàstic
que recordo amb nostàlgia, vam arribar ésser als entrenaments fins més
enllà de trenta persones, on jo també m’hi posava a seguir les
directrius del grup. Aviat vam veure la seva fortalesa mental dins al
grup, les ganes de millorar al costat de grans companys, i tot i la
joventut, s’esforçava d’allò més. Li vaig demanar si ens podia explicar
coses per ajudar a la gent amb la seva gran voluntat al fòrum de
mossenhoms.be i ens va regalar grans articles al Racó d’en Javi López,
i feia un gran esforç per tenir-nos al dia, i cada dia ens ho
explicava a tots al fòrum i apreníem d’ell. Vam veure que entrenava dos
cops al dia i que aconseguia resultats per una persona amateur, que es
feia gran atleta, que feia grans marques, que aconseguia campionats i
en definitiva estàvem al corrent de la seva progressió.
No se si mai tindrà el reconeixement que es mereix, donat que el club
sempre ha estat com ha estat, amb un munt de problemes i els hi han
passat autèntiques joies com ell.
També recordo com a la cursa de festa major de Terrassa per primera
vegada, crec que vaig posar-li jo mateix el xip a la sabatilla, si no
m’equivoco.
Sabent com d’entranyable és la família, tant el pare com la mare, que
han estat els millors seguidors, pensava que tenia un podi dalt de tot a
Bagà, i encara que aquell any no la vaig encertar per què venir un
mite de l’atletisme com en Benito Ojeda, si que hores d’ara ja sap que
és guanyar curses.
Segur que tenim mil històries i he escrit això sense llegir el que ens
ha enviat, però del que n’estem més que convençuts que es una de les
millors persones que et pots trobar per aquest mon.
Ell mateix va demanar de ser “Mossenaire d’honor” i ens fa molt il·lusió que finalment ja formi part del nostre patrimoni.
No havia esta mai “Mossenaire”, donat que la condició de mossenaire
només s’obté venint un dissabte a les 08:00 i fer-ho entrenant en grup i
hores d’ara és un luxe que ens hagi regalat la seva companyia i
esperem que no sigui l’última i sempre que pugui ens acompanyi, com
tants d’altres campions.
DEIA EN JAVI LOPEZ
El meu nom és Javier López i sóc un atleta popular de la ciutat. Tinc
31 anys i m’apassiona aquest esport. El dissabte vaig tenir l’honor de
ser el Mossenaire de la setmana i de gaudir d’una horeta d’entrenament
en bona companyia.
Explicaré una mica la meva vida atlètica fins a dia d’avui. Molt
resumida, perquè tinc tantes coses per explicar que crec que
necessitaria un llibre per escriure tot.
Vaig començar a córrer l’any 1999,
mentre feia el servei militar. En aquella època no coneixia les sèries.
Entrenava 3 dies per setmana i feia qualsevol cursa que em proposessin
en terres menorquines (on feia “la mili”). Suposo que la disciplina
militar juntament amb la que cada cop semblava “passió” per aquest
esport han fet que avui, desprès de més de 12 anys continuï amb la
il·lusió del primer dia. Precisament en aquesta època vaig debutar en
mitja marató, una de les meves distàncies preferides. El resultat
d’aquell debut; campió de Balears en categoria promesa-militar. També
vaig aconseguir ser campió de Balears de cros curt, en aquesta mateixa
categoria. Recordo feliçment aquells mesos que van suposar els meus
primers kilòmetres com atleta.
Nomes tornar a casa, amb la carta
blanca, ja tenia decidit que volia donar un pas endavant en això de
córrer i dedicar-li més temps. El meu pare m’havia parlat d’un company
de feina, amic seu que era (i és) molt bo corrent. Vaig contactar amb
ell i ben aviat ja tenia un excel·lent company d’entrenaments i tot un
mestre i mentor per a mi que em va ensenyar molt. Una persona clau de
la que sento gran admiració; en Pascual Vicente. Va ser en Pascual qui
em va presentar a una altre persona molt important per a mi, en
Francisco López, “Mosqui”, el meu primer entrenador.
En Mosqui va ensenyar-me que eren les
sèries, que eren els ritmes, que era això de “controlar-se”. Jo pensava
que les curses es feien a tope des de el començament, fins a la fi, ja
ja… Imagineu les “punxades” a les curses sobretot. Al poc temps
d’estar a les seves ordres, vaig notar una gran millora en les meves
marques. També vaig començar a competir amb la samarreta de la
U.A.Terrassa, club en el qual encara corro.
Recordo gratament la primera victòria
amb la samarreta de la U.A.Terrassa. Va ser a Castellbisbal, a la cursa
popular d’estiu. El meu gran amic i excel·lent atleta xilè Daniel
Herrera va córrer sense dorsal i va fer-me de llebre . Aquell dia en
Daniel portava a la seva filla a córrer la cursa infantil i va
aprofitar el viatge per donar-me un cop de mà. Ell hagués pogut guanyar
la cursa sense problemes, perquè no tenia cap rival per fer-li ombra.
En Daniel i jo havíem compartit un munt d’entrenaments junts, ell molt
més còmode que jo, està clar!! És una de les persones que més m’ha
transmès l’humilitat i l’amistat en aquest esport, a més de la meva
profunda admiració com atleta.
Vaig conèixer al Pep Moliner també al
poc temps. Va ser de les persones que més em va animar a córrer. En
aquella època a la UAT hi havien varis grups d’entrenament. Admirava
als que anaven davant de tot perquè corrien com bèsties. Un dia, el bo
d’en Pep em va dir unes paraules que encara recordo i que mai oblidaré.
Em va dir “no et costarà gaire arribar a on són ells…” Tot atleta
necessita confiança. Aquell dia en Pep me la va donar. Tot un luxe per
part d’un excel·lent ultra fondista.
Potser la victòria més especial de la
meva curta carrera atlètica va ser a la mitja marató de Roda de Ter.
Aquell dia corria amb la il.lusió de fer una bona posició. No
m’importava la marca. Des dels meus inicis somiava en guanyar algun dia
una mitja marató, i va ser aquell dia i de forma inesperada. Donat el
tret de sortida juntament amb una cursa de 10 km, vaig posar-me al
capdavant. Als pocs kilòmetres vaig comprovar que érem pocs. De fet al
km 5 el primer atleta dels 10 km i jo, de la mitja érem al capdavant.
En aquest punt, la cursa de 10 es bifurcava , així que vaig córrer els
últims 16 km en solitari. No m’ho podia creure!! Amb el pas dels km
vaig augmentar la distancia amb el grup perseguidor per guanyar i fer
un petó al terra per celebrar aquella victòria. No sé si mai més
tornaré a guanyar una mitja, però es cert que aquell dia, aquell moment
mai podré oblidar.
Amb Mosqui he viscut un anys molt
feliços, plens de bons èxits com atleta popular. Per exemple un record
de Terrassa de mitja marató en categoria promesa. Un cinquè lloc en un
campionat d’Espanya també de mitja (promesa)o un subcampionat de
Catalunya per equips. Un tercer lloc en un campionat de Catalunya de
marató per relleus o ser el guanyador un any del circuit de curses
popular de Terrassa. Alguna que altra victòria a la cursa de muntanya
de Sant Llorenç Savall o altres.
Al 2005 vaig debutar en marató. 2:42 va
ser la marca a Gavà-Castelldefels. M’havia proposat estar entre
2:40-2:45, i així va ser. Una gran experiència. Volia córrer a
Barcelona, però va ser l’època en que aquesta marató va deixar de
fer-se durant un període de dos anys.
Un any més tard vaig decidir demanar al
meu gran ídol “popular” i actual entrenador, que es fes càrrec de mi en
la preparació de la pròxima marató, que seria, aquest cop sí, a
Barcelona. Ell, de forma desinteressada, va accedir. És tot un honor,
encara avui en dia, ser el seu alumne. La marca, en el meu retorn a la
marató, va ser de 2:36. Posteriorment vaig baixar fins a 2:35 en un
campionat d’Espanya a Sevilla. Marca que encara no he pogut superar,
però que estic convençut que algun dia, si tot va bé, tinc
possibilitats. Ho he intentat un parell de cops, sense èxit, però
almenys a l’ultima he tingut un premi inesperat a un temporada molt
discreta; subcampió de Catalunya de marató en categoria sènior a la
marató d’Empúries 2.012.
Amb en Maqueda he aconseguit guanyar
algun 5.000 i 10.000 en pista. Curses de muntanya i bones actuacions a
altres curses. Gràcies a ell 15:35 als 5.000 pista, 32:48 als 10.000,
també en pista o 1:10:55 en mitja. També vàrem proposar intentar batre
el record de Terrassa de la prova “1 hora en pista”. La marca de tot
un il·lustre Toni Pedrero, feia molt de respecte. Aquell dia, el meu
company Bernat Monter i jo, vàrem batre per partida doble aquell rècord
que portava un munt d’anys. I és que en Pedrero va posar el llistó ben
amunt. Ell mateix ens va felicitar a peu de pista, nomes acabar la
cursa. Tot un honor. Guanyar una San Silvestre (Gelida) o una cursa
solidària (cursa de muntanya contra el sida a Badalona) estan entre les
que més carinyosament recordo, gràcies al mister Maqueda.
En això de córrer tot no han estat
marques, entrenaments i curses. Puc dir que gràcies a aquest esport he
conegut a la meva parella. Vaig conèixer l’Eva mentre feia sèries a Can
Jofresa. ¿Quin millor lloc per conèixer a la persona que estimes?
Gaudeixo del fet de poder compartir curses i algun que altre
entrenament amb ella.
Tampoc puc oblidar els grans moments que
passo compartint entrenaments amb gent com el Diego Garcia, Enric
Vila, Carlos González, Esteban Ramírez, Pep Moliner, Josep Guimerà,
Ahlam Elkakdi, Joan Galan…O persones que simplement han estat tot un
referent o especials per a mi, com l’Arturo, president del
Viladecavalls o el record de la mort d’en “Sebas”, tot just fa un any.
Miguel Piqueras, Bartolomé Serrano, Jaume Leiva, Vicente Muñoz, etc…
Segurament ara mateix em deixo algun que altre nom….Amb amics com aquests, tot és una mica més fàcil.
Ens veiem ben aviat al pròxim repte!!!
Javi López
.
.
.
- Vols que faci de dissenyador per tu ? escriu-me sense compromís
.
Entrades
.jpg)
