A la font de Can Roure amb els “mossenaires”

Quan arriba el dissabte, per un conjunt de persones, se’ns ha imposat una moda: anar a un lloc bonic que està als afores de Terrassa i a on sabem del cert que hi trobarem un munt d’amics i de converses engegades. Tots hi anem a buscar alguna cosa: el plaer de compartir una estona amb gent que ens agrada i com que, realment la hi trobem, repetim una vegada i una altra, i molts cops, el de menys és a on anirem, si no la certesa de què estarem al costat de gent que ens agrada.

El lloc és ideal per retrobar-nos i ara ja esdevé un clàssic. Si anem amunt, baixarem a la tornada. Si anem avall, ens tocarà pujar i ni tan sols mirem si ho hem repetit un munt de vegades; encara que el fet de ser llocs que ens desperten l’amor per la natura, l’esport i l’amistat i és per això que estem els uns al costat dels altres i moltes vegades, al començament, no sabem ben bé qui és aquella persona que portem al costat fins que hem vingut més vegades.

Avui es proposava fer una cosa diferent; anar a la font de l’abundosa font de Can Roure, què tot i que hi tenim un rètol d’aigua no tractada, més d’un la bevem habitualment i sobretot a l’estiu. Veure Can Roure, ens recorda que alguna vegada el lloc era de pagesia, encara que hores d’ara està envoltat de tancat i privat pels seus propietaris circenses.

Esperem que, tot i que ens sortim dels circuits dels quals estem acostumats, de tant en tant fem un recorregut que també té llocs molt bonics que ens agraden.

Els Mossenaires estan posats en forma de fletxa i senyalant amunt i a l’esquerra. Una familia que no para de créixer i cada setmana tenim sorpreses, i gent molt agradable, que ens fa el projecte més ampli. Agraït a tots.

quan arranquem tanta colla, el què mirem si la “cua” queda molt lluny, per anar tots plegats. La colla que tanca està formada per habitual a la trobada, com de carbassa l’Albert Cardona i en Toni Rubio que van fent xerrada, i aquesta setmana els cunyats Ignacio i Sandra, de costat


Al primer reagrupament, on tanca el grup en Josep Vandellós, l’home herbalife, el Mossenarie de Vilassar, en Totu, la nostra emblemàtica Anna Cos, i al davant d’aquesta colla el marit de l’Imma i en Ramon

després de què la colla està del tot recomposada, santornem-hi

I ens endinsem pel mig d’aquesta bonica població de Matadepera, on tenim la Laura Fabra, tancant aquest grup


Fem impressió tota la colla: sembla una manifestació

Ball de xifres: creiem que no arribem a un miler, però si ens contem unes quantes vegades igual doblem aquest nombre de mossenaires: uns quants mils

Els carrers de Matadepera es fan petits, davant tanta humanitat. Al mig de la fotografia en Montilla, que corria sol i ara s’hi troba la mar de bé envoltat de vosaltres

i recordeu que el 25 de novembre és el dia Internacional per l’eliminació de la violència envers de les Dones. Molt important, per una realitat què es manifesta i que tots coneixem o en tenim moltes vegades lamentable notícia

Contrast entre el Guillermo, embolicat i mirant de no passar fred, i en Joan que porta les ulleres al cap, un xic apartades dels ulls, i en pare i fill Martin, totalment estiuencs. Sempre veiem gent petant la xerrada, típic de les nostres trobades

Pels carrers cèntrics del poble, on tenim la que encara no sabia seria la nostra “MOssenaire d’honor” i de groc, l’Eva i al capdavant

I amb el seu somriure, la Marta Ruiz, ara sola davant el grup

El gruista, subjecta l’enginy per què no prenguem mal al nostre pas

Fernando amb un gest de salutació, al costat d’en Fran i Carlos

Óscar i Emilio, ara són qui van davant i l’Emilo em deia, “avui asfalt?” segur que al seu pensament estava pensant en rutes de Can Bon Vilar. Ens va dir que havia gaudit. Sabeu que està al darrera de la Sant Silvestre “Nenaza” que es farà ben aviat a la plaça de Can Roca i que molts esperem el proper 31 de desembre.

de blau l’Alberto al costat d’en David i de Mossenaire per l’esquerra en Totu i per la dreta en Jordi


La Grossa de cap d’any, fa il·lusionar a aquelles persones que creuen en la sort i el joc. Els que creiem que la sort l’hem de buscar en tenir bona salut i treballar-ho dia a dia i en aquest cas amb bones amistats. Però ja ho sabeu; hi ha d’haver gent per tot i els que es volen enriquir a cop de dècim, ja la podeu comprar i almenys els diners no aniran tots cap allà.

No, no. No és un guàrdia urbà: és el nostre Manel Expósito posant “firmes” als vehicles i protegint-nos a la resta de no ser atropellats. Ho fa moltes setmanes quan travessem carreteres.

I aquí els capdavanters en el progressiu que hem fet de pujada: l’Emilio, Josep, Òscar i Jordi, d’esquena

Detall de qualitat: l’exercici de fer de Mossenaire i observeu el Paco, el nostre il·lustre mossenaire de la setmana passada, anar amunt i avall.

Lizandro, un clàssic de la trobada i que esdevé ja un expert atleta en continua millora.

Detall de qualitat: els mossenaires que van a la cua. Gràcies pel gest d’amistat vers els vostres companys. Segur que aprecien aquest detall.

I passem per la Masia de Can Torrella, ara restaurant, què sabem regenta el pare de’n Xavi Hernàndez, el nostre blaugrana egarenc

d’esquerra a dreta, en Montilla, Jordi, José Luis, Javi i Sebas

Objectiu a la vista, ens apropem a Can Roure

I es proposa un progressiu en pujada, i es fa ben rialler, com l’Ignacio, al costat de Vandellós

I a dalt de la font, una aparició. Em recorda aquell angelet de sobre els pessebres i a baix, amb un rètol preocupant d’una lectura esbiaixada “d’aigua apta al consum humà”, evidentment manquen lletres.

Enrique-Nilo vestit de mossenaire a l’esquerra. De taronja l’Albert i en Toni amb a la dreta, dalt

Lizandro mirant la pomera d’esquena a la figuera. En Balme amb un cinta al cap, i moments de conversa

Realment la font raja molt i val la pena almenys refrescar-se i els, com jo, més agosarats, remullar la gola

Noies que no sabem encara el nom, en un entorn bonic

En Joan, acaba de fer la seva fotografia què només arribar a casa us regalarà al seu facebook

Albert Cardona, parlant amb en Toni Rubio i l’Ignacio amb el signe de m’agrada, amunt!

Moltes noies i de noves també, com la del mocador blau, al costat d’una bona colla



Montilla, Juanjo i Joan, reenprenent la marxa, abans del proper progressiu

Progressiu que fem molt degust, per provar-nos un xic

Pedro, sempre molt participatiu i discret

Joan Vazquez, seguit de la Marta Ruiz i Laura Fabra. Més endarrere, Isabel, Eva i Sandra

i ens creuem amb alumne i mestre: Javi i Maqueda, que també estaven per la zona entrenant

I he tingut el plaer d’anar força estona amb el marit de l’Inma i en Ramon, gaudint de les seves converses.

traversant el modern pont que uneix una banda i l’altre de la riera a l’alçada de les escoles

Moments en el què les noies volen el seu record.

I veiem, de lila, en Juanjo posant a punt el seu smartphone magnífic

Tristes no s’hi veuen, i això ens posa contents a tots. l’Eva a punt de passar a la història en ser la nostra “Mossenaire d’honor”

La Marta i tota la colla amb en Juanjo: a saber si van arribar a les mans!

i “voilà” la photo del Juanjo !!!!!

Riallera, modesta, amable i encomana bon rotlle: l’Eva. M’ha sorprès que està esperant el dijous per llegir-se la crònica mossenaire, fins hi tot les comes de l’escrit i l’espera. Avui ella és la protagonista i veureu què s’endevina que és molt bona persona, i també què sap un munt d’esport i que és “Fisio” i en canvi si que endevinem a una bona noia a la què li desitgem el millor en tot. Gràcies Eva.




Hola companys, bé, després de cada setmana llegint les cròniques dels Mossenaires d’honor, després de quasi amagar-me, quan en Pep deia: -un voluntari!!, avui, no m’ha servit de res.
Quasi tota la vida he fet algun tipus d’esport, sempre relacionat amb tècnica i força, implicant-me molt amb tot allò que he fet.
Però corre, ho veia molt dur…. Algun cop sortia amb l’ Óscar, el meu marit i encara que ell, tenia paciència amb mi, no m’agradava la idea de no controlar res, respiració, ritme, ni res de res, un tràfec!!.
El cardio ha sigut sempre el meu punt feble, degut a patir un problema asmàtic, cosa que dia a dia vaig controlant i superant gràcies al córrer.
D’això encara no fa un any. Jo com una bona tossuda pensava: Si la resta de gent pot, jo també.
Al mes de maig, vaig començar a sortir tots els dijous a córrer amb un grup de noies: “Les Califòrnia girls” i els diumenges, engrescada cada cop més, amb el meu marit…. A partir d’aquí, organitzant els diferents dies de la setmana amb sortides amb diferent gent: Dissabtes amb tots vosaltres, dilluns amb una gran persona, la Rosa Trapé, els dimarts tot sola… és ben cert que el running, hem té mes atrapada de el que pensava.
Corro totalment per sensacions, disfrutant cada una de les sortides que faig, convertint-se amb la meva meditació i una manera de conèixem encara més a mí mateixa, gaudint de sorolls com el vent, inclús de les meves pròpies petjades…….
No se m’acut millor manera de començar el cap de setmana que corrent amb els Mossenaires, gràcies i en especial a tú, Pep de fer-ho posible.

El Dinosaure Mossenaire

El “dinosaure” d’en Roc Alabern, ve sent visita oblidada pels mossenaires. Una obra d’art única. El lloc on està situada no sempre te una il·luminació que enalteixi la coloració que li han donat a aquest garbuix de cotxes perfectament soldats, fent aquesta sensació de bitxo dels que van habitar abans què la humanitat fos la dominadora del planeta.
La volta l’hem començat des del camp base, a la Masia de Torre Mossèn Homs, i després de creuar el torrent de la grípia i l’intercanviador de Torrebonica, hem dirigit les nostres màquines humanes perfectes a crear-nos un nou record irrepetible.
Avui, teníem la sort de comptar amb una persona que d’ençà que té ús de raó que no ha deixat mai de córrer i que pensa que ell pot fer algo per animar a la gent i aportar el seu coneixement, i es sentirà afalagat i està a disposició de donar-nos tota mena de savis consells. Estem contentíssims de comptar amb persones que com ell, volen sentir-se família atletica, almenys durant una estona tots els dissabtes. Moltes gràcies a tothom per creure en el projecte i ens veiem aviat.

Un dels nostres protagonistes habituals: en Juanjo, vestit de mossenaire i fet un “figurí”, en millora constant

Dels nostres amics més antics a la trobada, de rosa en Fran Frutos, al costat d’en Carles López. I al mig i engegant el crono, en Manel Expósito

Avui arranquem de cara avall, cap al torrent de la Grípia

José Luis, Fernando i Marta, al capdavant

i ara apapareix tota la familia Mossenaire


Dos mites del l’Atletisme al capdavant: l’Antentas i en Benavente


I la Carme, davant

Víctor, observat pel noi de la gorra, què és el seu pare, l’Edu


El famós “Aqüeducte de la Grípia”, sense el qual, els frondosos horts, no gaudirien del líquid element. Observeu els sòlid totxos, la sustentació i el relligat. Què tremoli el de Segovia, que aviat els turistes el vindran a retratar.

I en Victor i en Fran, han acabat en les primeres posicions del progressiu proposat, amb una bella estampa

I com a teló de fons l’estació de Rodalies de Torrebonica, ara habitada per algú, però no funciona, mentre el nostre Mossenaire d’honor, en Paco, arriba al punt de reagrupament. Mireu el detall de qualitat i de vermell allà lluny, com en Víctor exerceix de Mossenaire a fer costat a la cua.

I ara és en David Fernández, mentre arriben la parella d’amics de Runparadis, Marta i Ricard

I en Balme, ja força abrigat, tot i no fer massa fred. Continuem insitint en el detall de qualitat dels que van a buscar la cua.

Ara és el Toni Rubio, de verd i en Victor E. Martínez els que fan el retorn

Amb ulleres, el pare de la Clàudia Dasca, i de taronja la nostra “Mossenaire d’honor” de la setmana passada, la Mireia.

I de verd, arriba en Carmelo, que ell no falla mai anar amunt i avall


I aquí arriben tots els què han retornat a buscar a la cua. La filosofia nostra posada a la pràctica. Merciiiii !!!

I entrem a Torressana, i de nou un reagrupament


De nou els que van amunt i avall, arribant i quan hi som tots reemprendrem la marxa

Prop del nostre objectiu, el “Dinosaure”

Mireu-lo; ah que s’us menja !!

Foto de família, amb un convidat d’excepció: groc de l’emoció.


En Xavi Berbés i la nostra amiga que no ans après el nom, però que re ve quant hi ha en Dasca

Fixeu-vos de mossenaire a en Juanjo, que ha anat a buscar la cua. Recordem que alguna vegada ell era cua i goiteu quin nivell ha agafat i que volem destacar i felicitar. En Ramon, de taronja, arriba rialler i content de què tots l’heu esperat.

Una parella ben maca, que anaven concentrats tots dos i sembla que també s’ho han passat bé

Sergi i Mireia; merci per venir i repetir

Pep, Fran, Emilio, Josep Maria, Paco, Carles, Manel

Doncs, un sels moment importants de la trobada: quan atorguem la categoria de “Mossenaire d’honor” a un membre de la colla, i avuí ha estat en Benavente: un mite de l’atletisme, que ens ha conegut gràcies a l’Antentes que seu al seu costat a l’esquerra. I de color verd, en Carles Roca, que ha estat un de les primeres persones que ens havíem reunit, molt al començament aquí a Torre Mossèn Homs. La seva muller, la Mònica, va ser la primera fèmina en aparèixer en aquests entrenaments compartit.


Tenim l’oportunitat de córrer al costat d’una persona que en sap un munt d’esports, donat que porta tota la vida fent-ne i a més a un gran nivell i ara ens ho explicarà, amb la seva modèstia: però sabem endevinar que tenim a una gran persona entre nosaltres: en Paco Benavente.
Gràcies per recolçar aquest projecte d’entrenament en grup, que ja es ben teu.





Em dic Paco Benavente i crec que he corregut tota la vida.
Vaig nàixer a Múrcia i em van portar els meus pares amb un anyet a viure a Sabadell i al barri de Ca n’Oriac. (al costat de bosc de Can Deu).
Vaig començar a l’Institut Ferran Casablancas de Sabadell combinant l’Handbol amb l’Atletisme. Quan feia la mili també corria, i al campionat d’Espanya militar em seleccionen per anar al campionat mundial del cros militar que es feia Itàlia. En aquells temps l’exèrcit era un lloc on molts països col·locaven als seus atletes com a medi per obtenir els ingressos per viure. Ara o fins ara els atletes d’elit han tingut uns ingressos prou importants per a viure de córrer. Pot ser un pèl massa i tot.
Al bosc de Can Deu tinc un dels grans moments del córrer, al guanyar el cros de Sant Sebastià amb la categoria junior, davant del que seria campió de Catalunya i que efectivament era el millor de tots. Però ves per on , aquell era el meu territori i estava acompanyat per la meva família i molts veïns que van venir a vèurem i a més ames, aquest cross l’organitzava el meu club. La JAS.
Amb un moment bo de forma, decideixo canviar de córrer a les pistes i al bosc, per córrer davant dels Grisos i la Guàrdia Civil. Després de les primeres eleccions municipals torno als llocs on havia corregut abans, als de sempre, i ara amb 60 fets continuo corrent i disfrutant del córrer.
He competit gairebé en totes les distàncies des de els 100 metres fins a la marató.
Les meves marques no són gaire bones però per mi bastant dignes. Per cert ni els grisos ni la guàrdia civil no em van agafar mai. Anava sempre amb sabatilles de córrer i roba adequada. Sí em va agafar la policia secreta utilitzant les males arts.
100 m.     11” 4
200 m.    23” 0
400 m.    51” 0
800 m.      1’ 54” 2
1.000 m.   2’31” 0
1.500 m.   3’58” 2
Cross Junior Subcampió de Catalunya
Campionat Mundial del Cross Militar
Mitja Marató 1 h. 15’ vàries vegades
Marató 2 h. 43’ Nova York
M’agrada córrer sol i també acompanyat. Segueixo disfrutant molt del córrer.
Comentant amb altres companys coincidim que les millors carreres i marques obtingudes, han estat les que més has disfrutat fent-les.
Aquest podria ser el meu missatge a transmetre als companys. Disfruteu tant o més de la carrera i l’entreno que del final.
Trobo boníssim l’ambient creat al grup dels mossenaires. Això es esport i esport en companyia…i també la millor forma de començar els dissabtes.
FELICITATS!