Mossenaires en un punt geodèsic

Senyal geodèsic 2871170173
Un rodol de metall al camí és un punt d’informació facilitada per l’institut Cartogràfic de Catalunya, que fa que què aquests lloc sigui únic i pot ser localitzat des de qualsevol lloc del planeta, amb unes dades que el descriuen com un punt únic de la nostra geografia, i s’hi poden llegir alçada, latituds, i no se quantes coses més i ves per on lloc per on els “Mossenaires” tenim el feliç costum de passar-hi de forma periòdica i avui li dediquem les primeres ratlles.
Si voleu podeu veure-ho aquí

ftp://geofons.icc.cat/fitxes/XU/ETRS89/287117017.pdf

Es proposava un circuit que va per llocs del tot coneguts per la majoria i avui amb dos accidents , i ha estat la
torçada d’en Miguel i la caiguda de la Isabel, als quals desitgem una ràpida recuperació.

Com que ens agrada molt saber qui ens fa costat al projecte d’”entrenaments en grup”, avui de la mà de’n Pau, de
corredors.cat , i per segona vegada en José Povedano, àlies Ppong, hem tingut la sort de que ens visiti una molt
bona persona que ha viatjat, a casa nostra, des de Madrid, i ens ha fet els honors i ens dedica un escrit on es
dona a conèixer. Persones què valorem molt aquest gest d’obrir-se i donar exemple, com ho fa en Jose i aqui li
agraim molt tant d’haver vingut per segona vegada a la vida, com acceptar de ser el nostre “Mossenaire d’honor”

En el primer reagrupament, el sol treu el barret i ens dona aquestes llums tan interessants, amb la colla que no
deixa de petar la xerrada amb els amics

Gaby i Antentes, al capdavant, seguit per en Lizandro i en Paco

Joaquin, en primer terme

Menció especial a en Ppong, a la dreta, que tot i venir per poquetes horetes a Catalunya, a l’entrenament ha estat
molt participatiu i en aquest progressiu a fet la primer posició. Per darrere passa l’Enrique-Nilo, i al podi en Josep,
Lizandro i José

I en un esprint especial la Cristina s’imposa sense contestació possible a en Pau

Evidentment la felicitat és manifesta a la Cris,

ja tenim anècdota: l’Eva s’ha posat la samarra Mossenaire a l’inrevés, el rodol davant. “Ja deia jo que em
sentia el coll una mica raro”,

I se les veu contentes, a la Rosa i l’Eva; bon senyal de què gaudeixen juntes.

El segon progressiu ha estat intens, i el nostre Mossenaire ha tornat a ser el primer, i aquí el veiem recuperar-se
al punt “geodèsic 2871170173″
José Luis a l’esquerra, i de taronja en Carmelo i amb gorro polar, en Lizandro

I els que s’ha pres el progressiu amb més calma, anem arribant, amb en Pere davant

I arriba la cua, que la tanca de blau en Joan Forte,

I el grup dels “amics del Pasqual”, què feia dies que no vèiem i que portem un munt de temps coincidint per
aquests camins i què moltes vegades tenim el plaer de poder saludar. Tots molt abrigats i es veu que s’ho passen
bé, sortint des de Sabadell.

Sembla que els reagrupaments van bé per la recuperació, encara que no ens aturem massa, per no refredar-nos
en excés

En Marc, el meu cosi, què li pica l’ull al sol

Què seria l’entrenament Mossenaire sensé la foto de família on hi som tots, amb la nostra muntanya al fons i amb
mil històries per a explicar. La volíem fer de cara avall, per veure el golf i l’hospital, però era massa contrallum

I després de fer porgressiu de pujada, els primers retornen a la cerca dels que van venint, com ho fa l’Albert

I l’amic que ve gràcies a en Balme, al qui agraim que faci tan bona propaganda i ens porti a bons amics. El
Mossenaire que em va dir el nom i no se si em va dir Marti?

Il·lustrats per la informació del rètol

Gràcies a corredors.cat el projecte “Mossenaire” sempre es nodreix de bons amics, com un dia van ser el mateix
Pau, què te molt a veure amb l’èxit de l’associació, i en Pedro. Al mig el nostre protagonista d’avui

I per tenir un récord que sigue imborrable, un bell moment amb jo, Pau, Ppong, la seva parella, Pedro i l’Eva

Sabem que no podrem estar gaires vegades al seu costat, i volem que se’n porti un bon record de tots vosaltres i també ens fa feliç que ens hagi dedicat un valuós temps a obrir-se i donar-se a conèixer a uns desconeguts per ell. Em va dir que mentre viatgés de tornada cap a casa seva, cap a Madrid, amb l’ave, aniria preparant el seu escrit, que en nom de tots li ho agraïm i quedem amb la promesa de tornar-nos a veure cada vegada que vingui a Catalunya i més concret a la nostra comarca del Vallès que compartim dues capitals tan importants.

…

Estimado Pep:

En primer lugar, darte personalmente las gracias por la amable acogida que me diste.

¡Qué decir de mi mediocridad deportiva…!

Pues que, paradójicamente, toda mi infancia, adolescencia y juventud transcurrió alrededor de un balón de baloncesto. Efectivamente, mis entrenos y mi condición física está marcada por todo ello.

Desde muy niño me inculcaron la actividad deportiva en sus diferentes versiones. Pero fundamentalmente en juegos de equipo. Balonmano y baloncesto. El fútbol, ni olerlo. Lo poco que jugué dio motivos para que nadie me quisiera puesto que era más una ayuda para el contrario que para el equipo con el que iba.

Finalmente, sobre el año 1.994, y puesto que llegaban a los equipos de baloncesto, no ya gente más alta, sino con una feroz corpulencia, y tras recibir un codazo que me dejó el tabique nasal como una serpentina, opte por buscarme la vida deportiva por otros lados.

Siendo esa fecha relevante, en realidad no fue ese año cuando tomé contacto con el atletismo. Mi debut fue, a pelo y a saco, en la primera maratón de Madrid, en el año 1978, si no recuerdo mal.

Tras un impresionante Bando Municipal de D. Enrique Tierno Galban, profesor de Ética, y a la sazón alcalde de Madrid, me cautivo eso de “tomar” la ciudad; y sin entrenamiento alguno, salvo el debido del baloncesto, que ya te puedes suponer en lo que afecta, me presenté en la salida, el el Parque del Retiro, y tras penosísima peregrinación, más que carrera, de casi 6 horas, o por ahí, llegué a la meta.

No juré que jamás volvería hacer nada igual, y de ahí quizá mi suerte, sino que me faltaba “algo” más para correr: terminé hecho polvo, casi sin articulaciones y, eso sí, antes de empezar me comí un sabroso plato de tortilla de patata con chorizo que me preparó mi madre, con ese esmero que tienen al saber que vas hacer una salvajada o que vas de viaje, que para el caso, era lo mismo.

Es cierto que tuve una puesta en escena en el estadio de atletismo de Vallehermoso, hoy derrumbado, de Madrid, en los juego escolares y en la prueba de 600m; que corrí con las zapatillas de baloncesto y que tras el muy técnico consejo de mi entrenador de que corriera todo lo que pudiera para “evitar los codazos”, lo hice con tanta fidelidad que llevados casi los 400 pase de ser el primero a casi cerrar el estadio… Pero todo fue eso.

En ese 1.994, nos preparamos la Maratón de Valencia, en no más de un par de meses, e hice un 3h06m que me supuso toda una bendición, puesto que suponiendo un esfuerzo notorio, como es el de una maratón, me resultó muy asumible; claro está, comparado con el que hice en el año 1.978.

Como dice un amigo mío, si sabes cuántas maratones has corrido es que no has corrido las suficientes, ya no me acuerdo cuántas he hecho; muchas, muchísimas… Pero me acuerdo sobre todo las corridas en Londres y en Sevilla.

En Londres, porque eran una fiesta. Y en Sevilla porque primero era una fiesta y después corrías; y allí hice mi mejor marca de 2h56m allá en los primeros años 2000.

Siempre me ha gustado correr rápido. Esto proviene de los intensos entrenamientos del basket. La verdad es que me dieron gran capacidad anaeróbica.

La montaña me vino más tarde… Fue con mi desaparecido amigo Pepe “Hiperactivo”, que me metió en los 101km de Ronda. Para entrenarlos empecé a subir cuestas (que me enfurecía y no me explicaba como la gente podía correr por ahí), corrioles, pistas forestales, cortafuegos… En fin, todo un mundo desconocido.

Posteriormente ya me entró el bicho y de allí salté a Zegama (Guipuzkoa), mi patria de adopción, y ya no paré hasta el día de hoy.

Sobre todo me gusta correr pero en kedadas… más que en carreras oficiales. Los entrenamientos me encantan, aunque debo de confesar que en Catalunya madrugáis mucho, y esto no se me da bien; pero procuro adaptarme.

Finalmente, comentarte que la anterior vez que fui a Mossen Homs, fue con ocasión de uno de los maratones de Barcelona. Yo creo que fue la primera o segunda edición que se celebraba en
Barcelona capital. Previamente ya había corrido la Mataró-Barcelona en dos ocasiones. El “Massa” tuvo a bien castigarme corriendo a toda leche el sábado antes de la maratón. Y, por supuesto, el día de la maratón, peté al final yéndome a unas tres horas y veintitantos minutos, o treintaytantos o vaya vd. a saber…

Reitero mi agradecimiento y os envío un fuerte abrazo a todos, con la firme promesa de volver a la mayor brevedad posible.

Un saludo,

Els cavalls també s’abriguen

Si quan acaba la tardor, no fa fred, quan en farà? si no digueu-li al Sr. Cavall, que va del tot abrigat. Els gossos van amb jerseis de llana i els cavalls amb roba d’abrigar: i els “mossenaires” com anem? ens fem calor entre nosaltres, ja sigui amb una conversa agradable, ja sigui per què quan corres normalment entrem en calor i moltes vegades si portem guants, ens acaben fent nosa. Veureu cada setmana valents que van gairebé estiuencs, com en Juanjo i la setmana passada en Marc.
Bé, aviat tornarem a tenir aquí la bonança del temps bo, i esperarem a la primavera, però ens quedarà veure si a l’hivern també sou tantes les valentes i valents que gaudiu corrent.

El meu avi sempre deia: “Ande yo caliente y ríase la gente”, segur que el cavall pot provocar algun somriure, però segur que amb
el fred què feia, estava una mica més de gust

I com ve sent costum darrerament, una bona colla de persones amb ganes d’entrenar plegades surt des de la Masia de
Torre Mossèn Homs

Es nota que els agrada entrenar plegades la Mireia i la Marta, mentre ens reagrupem i anem amunt i avall

I van per la segona setmana els nous: a la tercera ja són considerats “Mossenaires” de ple dret. Vol dir que hi han vist
alguna cosa que els ha agradat

I el que sortosament serà el nostre mossenaire d’honor, a l’esquerra, en Sebastian, tot parlant amb en Joaquin Izquierdo

Mentre contemplem bells paratges, al fons la mola i Torrebonica

La Sandra se li nota que és molt competitiva i fa costat a tots els progressius que es proposen, junt amb en Jose Exposito,
han fet les primeres posicions

I amb una fotografia d’en Juan Vazquez, veiem arribar al lloc de la fotografia de familia a la Mireia Domenech

I agraim les fotografies d’en Juan, que també fa de reporter i ens regala la seva col·laboració periodística

Quan l’Albert ens convida a la xerrada que hi haurà l’endemà, en relació a la mort súbita, a la Mitja Marató de Mataró

I la fotografia de família on demando disculpes si alguna vetada poso alguna fotografia o comentari que no agrada, i presentem als mossenaires nous.

fernando Artesero, arribant a les primeres posicions en el nostre segon tercer progressiu d’avui

A la dreta en Pedro, i al mig en Juanma, que avui era el seu segon dia com a Mossenaire

Què us sembla? la Sandra la primera i el mossenaire nou amunt i avall

I en Juanjo, i sabent que feia frescona, el veiem valent, valent. De taronja l’Anna, que ve per segona vegada i que entrena
amb els amics de Barberà

De mica en mica ens reagrupem

I ja som a l’hípica i a l’entrada del golf del Prat

Ens espera un retorn amb un xic de pujada

I passem pel luxós Hotel de la cadena Hilton La Mola

Víctor E. Martínez, un home fort allà on n’hi hagi

I ens hem volgut retratar amb el nostre “Mossenaire d’honor”, en Sebastian.
Pep, Emilio, Sebastian, Imma, mmm, no recordo, Wester i Jordi

Avui ja m’he llegit prèviament el que escriu en Sebastián i de fet ha estat molt emotiu i molt agradable, i immerescut el que es refereix a la meva persona.
Es veu perfectament la qualitat atlètica que te, pel que ens explicarà.
En Sebastian transmet tranquil·litat: mestre d’escola i recordo quan va opositar i anava a Caldes i les grans converses que havíem tingut. Recordo especialment quan em va ajudar a aconseguir
un dels meus reptes als 100 qms. i les anècdotes de com es va iniciar: no recordava la música que el meu amic Toni Pedrero posava a la seva Vanette, però si ell diu que escoltàvem los “Mojinos”, segur que és cert.
Vaig gaudir molts anys de la seva amistat i ara feia temps què no ens vèiem gaire i puc dir que si “Mossèn Homs” serveix per poder-hi tornar a estar prop: ja val la pena el nostre projecte. Infinitament agraït, Sebas.

Jo Mossenaire de la setmana! Ui! Massa per mi, no crec que hagi fet mèrits suficients, però per voluntat de qui mana aquí estic.

L’esport i la meva vida configuren dues cares d’una mateixa moneda, són inseparables, la segona no tindria sentit sense la primera, córrer em proporciona l’equilibri necessari per afrontar el dia a dia, és sinònim de
llibertat, de catarsis, em dóna la pausa que contraresta l’accelerat ritme de vida d’una societat que cada vegada ens ofega més a tots.

Tot va començar després d’una experiència viscuda dins d’una furgoneta, allà per la dècada dels 90. M’agradava córrer, de sempre havia fet esport (handbol, bàsquet, ciclisme) i un dia em vaig deixar caure per Can Jofresa.
No quedava gaire per la Mitja de Granollers, quan un tal Pep Moliner em diu: “Per què no vens a Granollers amb nosaltres? Ja veuràs com t’agradarà l’ambient!

Dit i fet, em vaig apuntat al viatge, però només per mirar la cursa…córrer 21 km em semblava una autèntica bogeria.
Avui dia encara tinc la imatge a la retina, un record del tot imborrable em situa dins de la vanette del Toni Pedrero, Ap 7 direcció Granollers amb un cassette de los Mojinos escocios sonant a “todo trapo”… brutal. Me’ls mirava i pensava:
“aquesta gent que fa curses de 21 km i senten aquesta mena de música abans de la competició no deuen de tocar ni quarts ni hores…a on m’he ficat”. Però l’experiència va ser fantàstica i que el vaig veure allà em va agradar moltíssim, a la tornada, tothom amb els seus regals, comentant la cursa…em moria d’enveja, jo també volia ser com ells.

Així va ser com vaig enganxar-me, la meva primera cursa va ser a Can Palet, allà durant bona part del recorregut Pep i jo vam ser companys de fatigues, recordo que m’anava comentant el que faltava o la pujada que havia de venir en el pròxim quilòmetre…Després van arribar més populars, fins que poc després em vaig decidir de completar el repte dels
21 km, a Badalona, 1h 17 va ser un bon estreno.

No és que em prodigués gaire en aquesta distància, vaig fer un total de 4 mitges, la millor a Gavà en 1h 12. El cros, la pista i les curses de 10 km ocupaven el meu temps. Van ser uns anys meravellosos, a on vaig conèixer persones admirables que em van ajudar
a créixer com a esportista i com a persona (Antonio Zarco, Luis Maqueda, Pep Moliner, el meu entrenador Francisco López…). Era un no parar, així fins que un any vaig fer les meves millors marques en 3.000, 10.000 (pista i ruta) i mitja marató, aquí el genoll va dir prou, així va acabar tot.

Anys després vaig recobrar novament la il·lusió per córrer, primer gràcies al meu nebot Ruben i després gràcies a la meva germana Inma i Miguel, el fet de que ells volguessin iniciar-se en aquest esport em va fer tornar a posar-me les vambes i sortir a córrer amb ells (quin remei, algú els hi havia d’ensenyar rutes i camins), això sí amb una alta mentalitat, gaudir, sentir-me bé, fer amics i retrobar-me amb aquells que tant he enyorat.

Ha sigut ara, poc abans de l’estiu, que vaig veure una persona amb una gorra vermella baixant per Can Petit: “mira si és el Pep!” vaig dir-me. Després d’una amigable conversa per posar al dia les nostres vides vaig tornar a sentir les paraules que molts anys enrere m’havien dut a Granollers: Vine un dissabte amb nosaltres! Prova de venir un dia!

Venint del Pep i amb el precedent d’anys enrere, la proposta havia de ser bona, així que per què no provar-ho?

És d’admirar el fenomen que cada dissabte arreplega a tanta gent, fet que només pot aconseguir una persona sense cap altre interès que el de compartir el seu temps i l’esport que ens apassiona amb un grup d’amics. Humilitat, il·lusió, constància, empatia , companyerisme, bondat, generositat, valors entre d’altres, que tots els mossenaires apreciem de tu i dels que volem aprendre. Gràcies Pep.

Algunes marques:

800 m: 2’04 (l’any 1.999)

1.500 m: 4’14 (l’any 1.999 a Serrahima)

3.000 m: 9’16 (l’any 2003 a Can Dragó)

10.000 m: 33’21 (l’any 2003 a Castellar)

10 km ruta: 33’18 (l’any 2003 als bombers)

Mitja marató: 1 h 12 (l’any 2003 a Gavà)

Matagalls – Montserrat: 12 h 31 (l’any 2013)

Curses de les que guardo molt bon record:

Mitja marató de Sitges, campionat de Catalunya (2002): vam quedar subcampions per
equips (Unió Atlètica Terrassa).

Mitja Marató de Vilanova (2002): 9è classificat.

10 km de Martorell, campionat de Catalunya (2002): 8è classificat.