els bons Mossenaires

Diu la teoria que "Mossenaire" és tot aquell que vol compartir un entrenament en grup qualsevol dissabte a les vuit tot esperant als encreuaments per anar plegats. És clar, si no no seria un entrenament en grup. I, funciona gràcies a tots vosaltres. Gairebé tots acabeu venint de ma d'algun amic i a més aporteu nous amics i sense adonar-nos, som una gran família.
Sembla que el projecte comú segueix viu i l'hem de cuidar, donat que la qualitat de la gent que ve, és de primera i de categoria suprema.


Llocs que tenim a Terrassa, que aporten el marc incomparable dels nostres entrenaments, amb el que serà el mossenaire de la setmana: l'Enric 


Avui, la idea era fer una cosa diferent de les altres setmanes, però per llocs que tots coneixem i que repetim periòdicament, em parades en llocs per continuar plegats i fotografia de grup a Sant Julià d'Altura, per aprofitar la graderia que formen les escales, per veure'ns bé les cares.

Ara els reportatges fotogràfics son intensos i per llocs on se't desperten les ganes de fer esport. El Carles fa també de reporter.

Gràcies per venir i t'esperem sempre.


 
El primers corriols que fem envoltats de camps de civada 

 

 

 

És important veure com som un grup on tothom s'hi troba bé, només cal veure les cares que fem 

 
 
Ens deia l'Adrià, que tot i la seva joventut, aquest diumenge havia assolit la primera posició a una mitja i ja te tres podis enguany 

 

 

 
el grup de mossenaires sempre fa molt goig 

 
i els llocs que ja tots identifiquem, on fem aquelles aturades, que també poden ser com fa en Marc, si el veieu a l'esquerra, que retorna a buscar als amics mossenaires 

 
com sorgits de la terra, on s'uneix amb el cel i amb uns colors magnífics 
 

 

 
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Les mirades d'estranyesa dels nous mossenaires: que deuen pensar, quan ens veuen fer un munt de fotografies dins un entrenament ! 


 

 

 

 

 
 

 

 

 

En aquesta pujada, què millor que fer un canvi ràpid de ritme per enfortir l'organisme. 

 


 

 


sempre identifiquem nova gent, gent que fa dies que no podia venir, i un sommeis a la majoria de les cares. 

 
En José Expósito, mirant que no hi hagin accidents quan travessem la carretera de Matadepera 

 
 

 

 

 

 


 

 

 

 
 

 

 

 

 
[img][/img] 

 

 

 

 
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 






El nostre invent, funciona. Que vinguin vells amics, d'altres èpoques i poder tornar anar plegats tot amb l'excusa de fer un entrenament, és el cas que tinc personalment amb l'Enric. Ara ja és un mossenaire habitual. Després de provar-ho, només cal repassar el nostre historial més recent i se'l veu gaudir de les vostres companyies.
Èrem del Club Escacs Terrassa, i a banda d'aquest esport, organitzàvem uns partits de futbol sala en el que ens ajuntàvem setmana rera setmana a jugar, per mantenir la forma allà pels anys vuitanta. Ara els nostres camins tornen a coincidir gràcies als mossenaires, i sentim més que justificat de dinamitzar aquests entrenaments oberts, on tots tenim oportunitat de retrobar-nos.


 




EL MOSSENAIRE DE LA SETMANA



l'Enric s'ens dona a conèixer, tot dient-nos el següents i a qui li agraïm el gest.


Hola, sóc l’Enric Mateu. Estic casat i sóc pare de tres fills, evidentment preciosos, de 9, 7 I 5 anys, que no es queixen quan marxo per anar a córrer. Al contrari, el mitjà em diu que vol venir a les curses amb mi i córrer ell també.
Fa una colla d’anys que em dedico a la docència a Secundària i Batxillerat. Fa poc he descobert que sortir a córrer em va bé perquè em marxin unes quantes boires del cap.
Fins fa un parell d’anys, l’única cursa que feia era la de festa major, per a la qual no em preparava gens en tot l’any i l’acabava destrossat. Aleshores em vaig preparar per fer la primera cursa de 10km (Matadepera) i la meva primera mitja marató: la de Terrassa de l’any passat (2010).
Tot just acabada em van dir: “I ara, la marató”. No tenia forces ni per contestar que “Ni boig”.
Però el cert és que em va agradar, i després d’aquella ja han vingut unes quantes mitges més i també un parell de maratons (amb un registre prou digne per a mi: 3h 30 min). I alguna altra bogeria, com és la Terrassa-Montserrat que organitza el Club Natació.
És a dir, que ja estic enganxat, o malalt, depèn de com vulgueu veure-ho. I com passa en aquests casos, no em conformo amb ser un d’aquests “locos que corren”sinó que vaig fent proselitisme. I ja veurem com acaba...