Olga a Terrassa per amor

Si feu comparatives amb altres anys, els entrenaments en grup son tot un èxit. Molts sou els que veniu i repetiu una vegada i un altre i segur que hi trobeu el que molts de nosaltres: distracció i bon ambient.

Com que notem forta calor, aquest dissabte cerquem l’ombre i el circuït on sovinteja la remor de l’aigua i la trobem al torrent de Gotelles, on més d’un ho re-descobria per primera vegada i se’n meravellava. Una refrescada de clatells i l’ascensió a nivell de la carretera de Matadapera i fins al camp base, la masia que ens dona el nom del lloc de la trobada: la Torre de Mossèn Homs.

Us esperem el proper dissabte per continuar en el projecte mutu i comú.

per si hi havia algun mossenaire que no vulgués baixar al torrent, fem una fotografia de familia en un lloc diferent i ens fem ressó dels nou mossenaires, que en teníem

Els germans Expósito, en primer terme, obren l’entrenament

I una bona colla d’amics vestits de mossenaires, amb la Isabel al capdavant, seguit per en David i i l’Antoni

Vestits de mossenaires, i d’esquerra a dreta, en Guillermo, Antoni, David i Joan just al moment de sortir, amb la sempre present muntanya de Sant Llorenç

I els Pantaurells que estrenen indumentària i que al grup del facebook em Quim convocava a la trobada i venia acompanyat per l’Olga, a la que demarem que ens faci els honors i ens sigui la nostra mossenaira d’honor

en Joaquim i l’Olga, seguits pel pare de la Clàudia i en Salvador, que més tard ensopegaria amb una arrel i acabaria lesionat. Esperem hores d’ara estigui recuperat



En Diego de vermell al costat d’en Carlos i avui tenim la sorpresa d’un amic amb el que feia molts anys que no entrenàvem i de color verd, el mestre d’escola en Sebastian Morales, que aprofita per anar amb en Joaquin Izquierdo, que quan fa dies que no ve, s’ho fa venir bé per no perdre el contacte

I tancant el grup i d’esquera a dreta, en Xavi Miquel, Joaquim Ortega, Lluís Garcia, Marc Miquel i l’Anna Cos.

I en Jordi Portero aprofita la trobada per anar ensenyant a la seva gossa a córrer i poder-la apuntar aviat a un cursa de Canicross.

L’Òscar és el més actiu en tots el progressius, de vermell, i l’ha seguit l’Antoni Amela

En José Manuel Portero, lluint vestimenta oficial i a punt de girar per anar a buscar Mossenaires

En Guillermo, també molt actiu als progressius.

I en David, que feia molts dies que no teníem la sort de tenir i que avui a retornat i se’l veu feliç

Aquest camí el compartim sovint amb altres esportistes

Esplèndida, riallera i feliç. Ara no recordem el seu nom. mmm !

I hem fet aquesta recta amb un progressiu important, per llavors esperar-nos, amb l’Emilio al capdavant

De vermell i nova mossenaire la germana d’en Sebas, que de fer ens confesava le seu germà que l’ha fet retornar a tenir il·lusió pel correr, després de molt de temps. Al seu costa l’Isa


Emilio Expósito, en primer terme,

En Joan Molina, després d’haver-se refrescat a la font de la Moreria

I els que tanquem el grup, amb en Mirabet i el nou mossenaire, i ens ve a recollir l’Anna Cos, tot un referent

Avui tota la colla s’ha volgut fer una fotografia de record amb l’Olga, la nostra mossenaire d’honor.

i en Josep Mirabet ens explica un xic, per que servien aquestes peces de pedre que de vegades trobem pels camins. Solien marcar el final d’una proietat i comenáment d’un altre i amb sigles que segurament amb les inicials del nom dels propietaris
A Terrassa hi ha colles molt boniques, on a banda de trobar-hi l’oportunitat de conèixer bona gent, es pot millorar i aprendre a practicar l’esport de córrer. Els Pantaurells n’és una que, a més, ja porta força anys i fa una bona tasca d’aplegar gent que alhora fa trobades per anar a curses, entrenaments, dinars i trobades socials i que any rere any creix i d’on molts de nosaltres coneixem a les persones que moltes d’elles sovintegen i formen part del projecte “mossenaire” llegíem que en Joaquim Gallen, que n’és dels que més podem tenir la sort entre nosaltres, convocava al grup a venir i de la seva mà coneixíem per primera vegada a l’Olga i ens ha enviat un escrit molt sincer i que ens ha agradat molt i de la què ens emocionen les seves paraules. Et desitgem molta sort i gràcies per venir i t’esperem sempre que puguis.

Hola Pep,

M´he posat a escriure i he escrit el que m’ha sortit del cor. No sé si m’hauré passat… així que si-us-plau, fes-me de crític sincer, que encara som a temps de canviar-ho.
A part del que explico al text, dir-te que sóc una dona madrilenya de 42 anys, que va venir a viure a Terrassa des dels EUA a l’octubre de 2004 per amor. Que aquí he tingut a les dues meves filles i que aqui sóc feliç.
Una abraçada,
La meva historia de com vaig començar a córrer és molt bonica. O almenys, així m’ho sembla a mi, i per això m’agrada explicar-la.
Tot va començar al desembre de 2011, quan un dia que estava a casa sentint-me molt i molt trista, vaig mirar al tió i li vaig fer una proposta: si em cagava unes sabatilles per córrer, jo faria el que havia de fer per deixar de plorar. I així ho vam fer. Després de les vacances de Nadal vaig començar a córrer, de mica en mica, perquè portava uns deu anys sense fer res d’esport. Primer vaig córrer amb el meu cunyat, després amb un amic, i després sola. I mentre corria sola, es va cuinar al meu cap dur a terme un canvi de vida radical.
La meva primera cursa va ser Bombers de Barcelona 2012. Vaig anar sola, amb el cor trencat en pedaços petits, nerviosa i sense saber si seria capaç d’acabar-la. Anava en tren cap a l’Arc del Triomf quan ho vaig fer: vaig treure’m l’aliança i vaig dir-me que aquell dia seria el primer de la resta de la meva vida.
I dit i fet. Vaig aconseguir acabar per sota de l’hora. Vaig creuar la meta plorant com una nena petita, però aquelles eren llàgrimes de felicitat. Des d’aquell moment, excepte per alguna lesió o altra, no he parat de córrer. He corregut allà per on he anat, a prop de casa i també lluny, molt lluny. En el camí m’he deixat moltes coses: un home que no em sabia estimar, una feina que em separava de les meves filles, una pila de kilos i una gran pena.



Ha estat un any molt dur en el que m’he hagut de superar a mi mateixa. Un any en què he tornat a córrer Bombers de Barcelona 2013, rebaixant dels 56:48 de 2012 a 49:20; un any en què he conegut gent meravellosa que m’ha ajudat a recuperar el somriure. I entre aquesta gent, sense cap dubte, esteu vosaltres, els Mossenaires. I és que encara em dura la sorpresa per la fantàstica acollida!

V