Camí vell de St. Quirze a Matadepera

Encara trobem rètols com aquest que ens fan adonar que els anomenats camins ral eren llocs on, segurament, sempre hi ha hagut persones que els han utilitzat per unir aquestes poblacions. Llocs on abans dalt de cavall, amb carros i ara amb vehicles motoritzats, a excepció de nosaltres què amb alguna cosa més del que la naturalesa humana ens ha regalat, afegint robes còmodes, moltes vegades anomenades tècniques i amb sabatilles que menys enraonar, sembla que serveixen per a tot i són: de muntanya, d'asfalt, voladores, per gruixuts, per prims. En definitiva, que si: que anem a peu i corrent cada setmana i ens ho passem pipa plegats; què vols que et digui!!

Veiem molt contents que el nostre hobbie té molta acceptació per tot el nostre pais, i d'exemple el reportatge que vam poder veure a trenta minuts, que ve a dir que el 10% dels catalans correm. Poca broma.

Si no el vau poder veure, us el recomanem BOJOS PER CORRER

Tornant al que ha estat la nostra trobada setmanal: un recorregut preciós i acompanyat per gent increïble: tothom igual d'important i amb un companyonia com poques vegades es pot veure. Gràcies noies i nois per fer gran el nostre projecte.

En aquest moment li demanàvem a l'Enrique, si ens feia els honors de ser el nostre "Mossenaire d'honor", i sense cap dubte sabreu una mica més d'ell, acompanyat a la foto per la Transi i en José

Amb mocadors al cap, el dos sabadelllcs Miguel a l'esquerra i Fernando a l'esquerra, i de vermells d'esquerra dreta: Victor, Jordi i Pasqual

Davant del nas d'en José Luis: l'Alberto i en Enrique-Nilo

La Pili, de rosa, la muller de l'Albert

I a l'hora de sempre: sortim cap a...

Anna Cos, Enrique Moratalla, Isabel i Guille

Mossenaire nova i la Pili

Mari Carmen (el dia del seu cumpleanysm felicitats!!!), Imma, Miguel Emilio, Carmelo, Jose Luis

Alberto i Jaume, seguits per en Miquel, Carles i Miguel

El tenim sempre de seguidor i mentre anem a córrer, farà una bona caminada, i tot i no coneixe'l gaire, se què hi és en Jose Crespillo

Francisco, Enrique i Josep Maria

En Gustau i en Rafa sembla que es van coneixent i se'ls veu contents, davant d'en Xavi

Sebas, Karen, Mari Carmen i Emilio.

Victor, José Manuel i Jordi

Miguel i mossenaire nova

Casi, Miquel i Carles

Davant l'Imma, seguida per la Isabel i crec que la Trini i en Vicente

Transi

Fent el passadís a un esportista de bicicleta de muntanya Transi, seguida per la Isabel i en Jordi

I l'Enrique, el nostre "Mossenaire d'honor", amb l'Eva i en Sherlok

Els han accepta el repte de fer el progressiu a les primeres posicions: Carlos, Victor, Gilberto i Karen

I ara toca anar cap a la cua

Segon progressiu, amb les capdavanteres del tot femenines: la Sandra, Isabel Font i Isabel Vergara

la segona i la tercera

El poli complet: mossenaire, Sandra, Gilberto, Isabel's

i arriba la cua, amb els capdavanters del progressiu, que han anat a darrera de tot.

Font de l'Argelaguer En Marc Sala, amb un bon raig de sol al darrera José Luis en primer terme i el detall de qualitat de la nostra cua. El ple progressiu el capdavanters, donant-ho tot, Els primera: Enrique, Balme, Gilberto, Emilio i Karen l' Enrique Rodriguez, seguir per la Isabel i la Trini Rafa el blanc a l'enquerra s'estrenanva avui, Francisco i Enrique De blau l'Oscar Muñoz, que també va ser fa 5 anys mossenaire d'honor David, Pili, Carmelo i Toni Isabel, Guille i mmm, no recordo Carlos, Rafa i Gustau Imma i Jordi Juan Carlos i Eva I en Miguel i en Gilberto, han anat a buscar la nostra cua luxosa: en Casi. Com que entrena poc, te un xic menys de ritme Un nou progressiu, de torre a torre Els capdavanters: Francisco, Jaume, Gilberto, Enrique, Alberto, la noia que no se, i la Karen Moment estrella: el de familia. Tota la colla junta, moment d'agraiments i destacar temes importants, com ho sou tots. Gent nova i en Miguel que feia anunci de les curses de Sabadell, on gairebé sempre hi està implicat.

La Sandra Jordi Viñeta i Pep Moliner; bons amics per sempre. Un luxe comptar amb l'amistat d'en Victor.

 

Fa uns mesos el vaig conèixer per primera vegada. Llavors un dia vaig adonar que tenia un seguidor a twitter amb una feina molt important, que m'hi va fer fixar-m'hi, adonar-me que era un lluitador i què està a molts fronts.

Un dia vaig saber què va ser un dels qui van estar al capdavant d'una cursa peculiar i solidaria, on la inscripció era a base de portar-hi aliments. Una cursa per la justicia social. Val a dir que el dia abans de la cursa vaig anar a un centre comercial amb la llista, donat que hi havia coses què no sabia ni on trobar: "Nidina, llet per nens", recordo. A més, com jo, molts dels que aniríem a córrer ens hi vam trobar comprant menjar. Va ser un èxit organitzatiu i es va assolir l'objectiu. Avui, ens fa els honors i tots tenim l'oportunitat de saber una mica més d'ell. Molt agraits i per molts anys i que tot et vagi bé.

Ja sóc mossenaire!

La meva passió per aquest esport no es voluntària. Quan un metge et diu: t’has de cuidar, deixar de fumar, portar una dieta més equilibrada i fer esport, ho fas. Vaig començar per deixar de fumar i és clar, el meu cos va patir una transformació. De manera misteriosa va agafar un volum força important. La veritat és que jo no ho notava gaire. Però les alertes familiars i la bàscula em van portar cap el camí i les bambes es van convertir en les protagonistes. Va ser el meu cunyat, un atleta veterà, qui em va recomanar que comencés a córrer, i ho vaig fer. Sí, va ser per salut! Encara recordo les primeres sortides... em faltava l’aire, les cames em tremolaven, suava. Però de mica en mica t’adones que l’esforç i la constància ajuden a superar aquells moments crítics, molt crítics, eh! Vas agafant fondo i força i una mena d’addicció sana a les bambes. Perquè veure que dia a dia vas més enllà, reforça l’ànim i t’empeny a seguir més enllà.

Per a mi han jugat un paper destacat, en el món de running a Terrassa, les persones amb les que comparteixo aquesta dèria. Persones que et fan de reforç anímic, que et recolzen quan apareixen les petites crisis i ho vols deixar, persones que t’ensenyen, et formen i t’aconsellen de manera altruista. Gent que viu aquest esport plenament. Bona gent.

I ara he ampliat la família. Sóc mossenaire. He entrat a formar part d’aquest grup del que n’havia sentit a parlar molt sovint i sempre bé. Un grup de gent que m’omplirà els dissabte d’esport, germanor i bona companyia, sempre que les meves nenes i companya m’ho permetin. M’agrada!

També he descobert una vesant d’aquesta pràctica que em motiva i és el fet de lligar l’esport amb la reivindicació i la solidaritat. Per això l’any passat vaig engrescar a un grup de companys i companyes de feina i vam organitzar la primera Cursa per a la Justícia Social. La vam fer a finals de març i varem superar els dos objectius: més de 5000 kg d’aliments amb els que es va omplir el rebost de la Creu Roja i haver de tancar les inscripcions abans d’hora, gràcies a la solidaritat i al compromís que es respira en aquest esport. Aviat començarem a preparar la segona edició i esperem que tingui el mateix èxit i ressò que la primera. Ep! mossenaires no us preocupeu! enredarem al Pep perquè us mantingui ben informats i fer que hi participeu! Abans, però, tenim una altre cita solidaria, el 2 de novembre, la primera Cursa per a la Infància en la que, ben segur, hi coincidirem tots i totes.

Així és com vaig començar i com continuo i espero poder seguir-hi molts més anys!

Gràcies, salut i kilòmetres mossenaires!