Pep Moliner: "Mossenaire d'honor"

Vaig néixer el 8 de maig de 1963 a la Clínica del Remei de #Terrassa, l’any de sobre de les tristament famoses riuades de la meva ciutat. El meu avi patern era de Daroca, aragonès, la iaia de Terrassa; Josep i Sisca. La meva iaia materna, Severina, de Villaviciosa de Córdova i separada del marit, Amadeu, va venir d’Andalusia i a treballar al textil, i es va presentar amb dos dels seus tres fills, i estava de rellogada als pisos de Montserrat amb una família. La iaia Sisca va néixer a la mateixa casa, com es feia abans, al capdamunt del carrer de Sant Joan, i quan corro pel parc de Vallparadís de vegades miro el lloc on hi havia la casa i li dedico un pensament. Quan el meu pare es volia casar, a Terrassa, no hi havia cases per comprar i va decidir a la mateixa casa que havien fet a Can Palet i que hi havien construït de planta baixa, fer un pis al damunt i al poc de casar-se amb la meva mare, la Carme, es va endur el cunyat i la sogra, el meu tiet Benito i la iaia Severina, a casa. Vol dir que us podeu imaginar com vivia jo d’envoltat d’estimació: els avis abaix, a casa, la iaia i el tiet, i els meus pares. Vol dir que tenia una infantesa increïble. Abaix, a ca l’avi, tenia la meva tieta Mercè, amb la que em porto dotze anys i per mi era com si fos la meva germana gran i que d’ella tot són bons records. El tiet Benito m’ensenyà a caminar, a portar la bici, la moto i el cotxe. Quan tenia quatre anys va néixer el meu germà, i sempre he dit que som molt diferents i se m’enfada, perquè diu que no és cert, i ara la meva neboda Judit em va dir amb el front premut: “sou iguals”. No ho allargo més, però era perquè entenguéssiu com ens estimàvem. Les meves àvies i avi eren relativament joves i m’estimaven amb bogeria i jo a ells. Era un nen que no em mancava de res.

Infantesa i joventut

Els nens de l’època jugàvem al carrer, teníem bicicletes per anar per la vorera i el veïnat sortia a prendre la fresca els estius de calor. Es menjaven ous de les gallines de la veïna, ca la Paquita, i també conills, que s’alimentaven de les pells de fruita del veïnat, i menjàvem enciams de l’hort de cal Sebastià, i era la nostra alimentació privilegiada. Cada dia passava un carro a vendre llet acabada de munyir, portada por la Maria, la mare de la Rubalcaba, i el cavall que duia el carro, es pixava davant de casa i deixava l’olor moltes hores, que jo, que m’asseia sovint al graonet de casa l’avi olorava aquella ferum. El cole el tenia a dos-cents metres de casa, l’Andersen, i anàvem a jugar per les cases dels veïns que tenien uns patis molt llargs i les mares ens feien berenar. Els diumenges anàvem a Coll d’Estenalles a l’estiu a menjar al camp, i l’ensaladilla russa que feina la meva mare, no m’agradava perquè tenia pebrot vermell, i ens rebolcàvem amb el papa a l’herba, jugant a lluitar i xutar la pilota. Jo era i sóc un nen tímid que es posava vermell a la mínima i amb molta por al ridícul. Tot i així vaig fer una obra de teatre que es deia “La Rondalla de Reis” i en van fer fer d’àngel i no em van maquillar, perquè tenia les galtes com tomàquets. El mestre Margarit en feia cantar i just quan tenia el canvi de veu. Amb deu anys, i havent après “ajedrez” del meu pare, vaig quedar segon de tot el cole i aviat va ser el “meu esport”. De fet sortia molt amb bici i els nens fèiem molt esport sense adonar-nos. Els colegis de Terrassa cada any feien campionats entre ells. De bàsquet, natació, futbol i sobretot i que a mi m’afectava: d’”ajedrez”. Perquè ho dic així?: doncs perquè no recordo que ningú digués escacs. Els nens no ens ensenyaven gens el català, donat que era prohibit, i tot era en castellà i de fet recordo que no li donava cap importància, com si fos normal. De fet no l’havia llegit mai i només el parlava. Ho trobava normal. Per això: ajedrez. Com escola jugàvem quatre nens per escola enfront dels altres coles, i jo no sempre era titular i quedàvem algún any primers de Terrassa i el Gorgas en feia una medalla d'or, amb l’escola Andersen Galdós, que és la que jo anava. Recordo que Cultura Pràctica i l’Acadèmia Maragall portava bons jugadors i eren els rivals a batre. De fet, jo no em considerava massa bo; normalet. Recordo que li vaig preguntar, amb deu anys, al meu pare: “Papa, com es pensa?” no entenia que quan fas una jugada, havies de pensar-ne les que vindrien després. Bé, vaig quedar tercer o quart, no recordo, dels jocs de Sant Jordi amb dotze anys de tot Catalunya. Vaig estudiar a l’Arrahona, on ara estan els mossos d’esquadra, batxillerat i com que no veia clar quina carrera fer, vaig decidir intentar aprendre l’ofici del meu pare, que era dibuixant. Ara en diuen dissenyador gràfic, i a l’escola Municipal vaig fer algun curset, i sobretot aprenent veient a treballar al papa, a Barcelona vaig estudiar informàtica, ja que a Terrassa enlloc es feia. De vegades li havia sentit al meu pare a dir; “prefereixo un fill tonto prop meu i que un de molt llest i que marxi lluny”. Bé, des dels disset anys que laboralment el tinc el meu pare a un radi de cinc metres i treballàvem junts. Ara està jubilat, però encara ve al “taller”. És més, encara te'l seu ordinador a un metre del meu. De fet escriu i llegeix, principalment. Quan era petit, amb sis anys i més, els dibuixos a la feina del meu pare, es feien en cartolina, guaix, pinzells i tinta xina. Un cop s’acabaven de fer aquests dibuixos, il·lustracions i altres, es feia un paquet i es portava al client, si aquest no veia a buscar-lo. El meu pare tenia nou nois joves, que eren els seus socis treballadors, donat que ell no es volia considerar amo i els feia socis. Els dibuixos, qui els duia al client? El recader. I qui era el recader? El meu avi, que tot i ser gairebé cec des dels cinquanta-set anys, anava de punta a punta de Terrassa molts dies. Doncs bé: moltíssimes vegades i quan jo estava de vacances, anava i caminava tant com ell. Potser per aquí em ve això de córrer. Una vegada recordo que, de petit, em van preguntar a qui estimes més al món i vaig dir: a l’avi. Com ell i cinc generacions més, com a mínim, els primogènits ens dèiem Josep. Ara passat el temps, sé que els estimo a tots igual i tot el que recordo són les coses bones i ho bé que m’ho han fet passar.

La cosa més meravellosa ha estat tenir tres fills magnífics i que ha estat raó suficient, ja, per viure. L’Elisabet, l’Oriol i l’Anna. El moment de veure’ls per primera vegada el tinc gravat i hem gaudit des del primer dia. A la meva dona, estant a l’hospital, li portava cada vegada una estàtua amb al·legoria a la mare, per manifestar el que sentia que havia fet i el que havia portat fins aquell moment dins seu. Aquestes figures de bronze encara, quan les mirem, ens porten a aquell moment i tenim records per parar un tren dels nostres tres fills. Imagineu que ja era un afeccionat a la fotografia i més endavant al vídeo. Hem estat molt de sort i en continuem estant. No recordo haver-nos enfadat mai amb la meva dona i menys en serio. Sempre he estat bojament enamorat de la pèl-roja i durant molts anys, gairebé mai ens hem separat més d’un dia.

Abans els nois ens feien anar a la mili a aprendre a fer anar les armes, i per si mai en un conflicte bèl·lic la nació necessitava que la defensessis. Tots passàvem per aquest tràngol, i jo també. El papa em va dir; “mira de passar el màxim de desapercebut i no et presentis de voluntari a massa coses”. Bé, després d’haver anat al campament de Santa Ana a Càceres i desfilar a primera línia per fer metro vuitanta (els alts anaven davant), vaig anar a parar a Madrid i un polvorí anomenat el Viso a Alcala d’Henares i quan et prenien dades, i com que el furriel era de Terrassa i funcionava la "recomanació", em va dir si sabia escriure a màquina. Em va fer una prova i vaig ser “furriel”. Per passar desapercebut no era, donat que posava totes les guàrdies, distribuïa els permisos de tot el quarter i repartia els llençols i donava les eines als departaments. Cada dia havia de llegir-ho davant dels comandaments. Havia d'anar a disparar cada quinze dies i canviava les dianes. Vol dir, que desapercebut: no massa. Bé, a l’oficina vam fer tots tal amistat, que un cop acabada la mili ens havíem anat reunint i anàvem als casaments els uns dels altres. Això si, parlàvem de la mili i les nostres batalletes. Vaig ser padrí de bodes de l’Ignasi d’Olot, vaig tenir al basc Zarrabeitia dormint a casa, en Narcís de Castellfort en va venir a veure expressament a Terrassa. Tinc records profunds.

Per cert; la vegada que he plorat més i més de la meva vida: el dia que em vaig llicenciar. Tinc debilitat per les persones que em cauen bé i sabia que gent amb la qual m’hi passava moltes hores i que considerava bones amistats, ja no les veuria possiblement mai més. És com si morissin aquell dia, i no ens veuríem. Vaig plorar com mai. Bé, el dia que em vau fer mossenaire d’honor també vaig plorar.

Córrer

Com recordareu, us he explicat que jo he jugat a escacs. De fet vaig estar al “club d’escacs Terrassa” jugant vint anys. Tenia categoria preferent i em vaig retirar amb un elo de dos-mil cent quaranta. No he tornat a jugar mai més de campionat, però segueixo jugant per internet a una pàgina que es diu escaquejant, des de fa deu anys i cada dia. El meu nick és correr42, per què em vaig apuntar quan tenia quaranta-dos anys i perquè la marató té quaranta-dos quilòmetres i escaig. Al club d’escacs es va organitzar un any un partit de futbol de costellada de solters contra casats, quan tenia uns quinze anys, i aquell dia va ser el primer en què amb el que era el meu millor amic, cada dimecres i des d’aquell dia intentàvem reunir a deu persones per jugar al “Club San Fernando”, que és ara les pistes del Natació. Va durar molts anys el partit setmanal. Quan jugàvem a futbol, de vegades es penjava la pilota i, a on es penjava? Just al costat, on hi havia unes pistes d’atletisme i, per què era molt barat, m’hi vaig apuntar i de fet hi he estat lligat fins el dia d'avui. Trenta-vuit anys al “Club Atletismo Terrassa” “Unió Atlètica Terrassa”, “Fondistes de Terrassa” “Atletisme Arec Terrassa” Vaig estar a diferents juntes, i un dia que no vaig anar, em van fer vicepresident de la Uat, en l’apartat de comunicació. En Jaume Sales era el president i en Ramon Senar l’altre vicepresident. De fet ens reuníem tots els dimecres fins a la una de la nit per l’atletisme durant molts anys. Crec que vam tenir de les primeres webs catalanes i la vaig fer de forma casolana i del tot autodidacte. L’escola d’atletisme la duia el Consell Esportiu de Terrassa, i quan aquest va veure’s obligat a passar el testimoni, aquesta junta, de la que guardo records agredolços, la vam muntar i en guardo bons records. Em quedo amb els bons, i estic molt content de bona gent que ara la considero amiga i que va ser la primera escola d’atletisme important.

Però, quan començo a fer curses de debò?

Bé, Quan em caso amb la Marisol, fruit d’haver-me-la presentat el meu millor amic, faig el que fem molts, de voler-nos posar en forma i m’apunto al gimnàs Olimpo, on aprenc a jugar a esquaix i de fet durant força temps, jugava a futbol, anava en bicicleta, jugava a frontenis, a esquaix i segur que em deixo alguna cosa. Un amic, en Xavi Boronat, em diu que entrenem una mica per escalfar i correm per apuntar-nos a la cursa de l’Èpic, que es feia per Matadepera. No cal que us digui que ho vaig passar fatal i crec que vaig quedar dels últims, donat que sentia el cotxe escombra. A l’arribada, recordo que hi havia un formidable esmorzar, samarreta de cotó amb un dibuix molt xulo, medalles, trufeig i no sé quantes coses més. Una cosa que no sabia ni que existien, les curses populars. Em vaig posar nerviós pensant, on se’n feien més com aquestes. I al cap d’un més es feia la de Viladecavalls, pujant a Sant Lluïs. I hi vaig anar durant quatre setmanes, a fer la pujada pel meu compte i amb el meu amic Xavi, per preparar-nos. I va ser el que em va despertar el gust per aquest esport. Vaig continuar buscant i evidentment va caure la cursa de El Corte Inglés i la festa major de Terrassa. Al cap d’un any, corria la festa major del barri i vaig quedar primer de Can Palet, El meu avi em va dir “que no corria ningú més?”. La iaia Sisca, buscava al diari Terrassa la columna dels que corríem i sempre que veia el meu nom, retallava i un enganxava a un àlbum, per què n’estava orgullosa Al noranta-dos, i fent prèviament voltes a les pistes d’atletisme per veure com estava i quin ritme portar l'endemà, em vaig apuntar als 20 qm. d’Alella, una setmana després mitja de Mataró, una després Mitja d’Igualada i una després a la Mitja de Roda: ja vaig fer 1h27 i durant molt de temps anava a mitja per setmana, acompanyat sempre, sempre, per la meva muller, la Marisol, i la meva filla l’Elisabet i a partir del 94, del meu fill Oriol i a partir del 97 de l'Anna. Per cert, aquestes mitges les feia una setmana rere l’altre. No sé com agrair a la meva dona el que ha suportat. Ah, i sempre aprofitava per conèixer els pobles que visitàvem. Em vaig posar gorra, perquè em veiés de lluny i em fes una fotografia de record la Marisol. De fet, amb el meu estil característic, aviat em va dir que em coneixia la manera de córrer i que no calia. Tinc un estil que com diu un amic, semblo un ànec.

Com que volia aprendre, vaig veure que s’havia fundat un club que es deia “Fondistes de Terrassa”, i m’hi vaig apuntar i regularment sortia i aprenia d’ells, i el primer any anava sempre amb en David Otero i vaig arribar a fer 1h21 a Mollerussa seguint els seus entrenaments i molts altres fondistes i, donat que ell seguía els entrenaments que li feia el Colombiano, José Vicente Muñoz Montenegro. No sabia bé qui era, però era un xicot de la meva edat que tenia costum de guanyar allà on anava totes les curses o quedar dels primers. El dia de Mollerussa m’hi vaig apropar per felicitar-lo i per dir-li que la meva marca era fruit de seguir els seus entrenaments, que feia amb en David. Tot i estar envoltat de molta gent, se’m va quedar mirant i em diu “el miércoles haces un test de Cooper y me vienes a ver al Natación a la puerta principal”. Faig el test, sota les reticències d’amics que em deien que què feia, després de la mitja, i m’el·labora uns pla d’entrenaments que no em saltava per res. I el dia que faig la meva primera marató a València 93, que era campionat d’Espanya, al hall de l’hotel, encara tenia al “colombiano” fent-me números de quin ritme havia de dur. Doncs bé: vaig fer a la primera marató 2h54’, quan no feia gaire havia arribat l’últim de la cursa de l’Épic. Com que a “Fondistes de Terrassa” rebíem propostes d’en Faust Piqueras, president de la Uat per fussionar-nos amb la Uat, finalment ho vam fer i tot i que ja n'era soci, durant molts anys vaig córrer molt degust. Però a la Uat no hi havia maratonians, i vaig conèixer a un noi que es deia Jaques i que tenia deu anys més que jo i que havia estat molt gras, segons m’havia dit. Sense adonar-nos entrenàvem plegats a tota hora, i com que era un enginyer al qual m’encantava escoltar, entrenàvem de valent, i ens anàvem fent amics. Un dia, en vaig dirigir a una senyora que sempre estava a les pistes cridant als seus atletes per que ho fessin bé i entrenant als nois joves, tant de marxa com de migfons i li vam dir si ens podia entrenar. La dona es deia Carmen Gómez Florido, i em sembla que li va fer encara més il·lusió que a nosaltres tenir a dos maratonians. Em feia aixecar les cames, bellugar els braços, fer estiraments, rectes, intervals training, diagonals, i ens ho portava tot escrit. Un dia vaig fer un 1000 a 3’. De fet els entrenaments s’ho mirava més en Jaques, i jo feia el que ells dos em deien. La Carmen ens venia a veure a les mitges que utilitzàvem com a preparació per la marató. Vaig fer dues maratons aquell any, la de Barcelona i la Benidorm, amb uns temps prou dignes, per la seva duresa. 3h05’ i 3h03’. La Carmen tenia un càncer del que sabia que no s’en sortiria, i tot i malalta, venia amb els seus nois i noies. “Ells em necessiten” es veu que deia i ho vaig saber el dia del seu enterrament. Amb ella vaig poder fer-me més persona i durant molts anys estava sempre sempre sempre a les pistes d’atletisme ensenyant. És més: sempre estava a la pista. Encara la porto dins.

Torre Mossèn Homs

Per casualitat i entrenant per aquí i per allà, un dia vam decidir amb el meu amic Jaques, aparcar els nostres cotxes per sobre de la masia i fer els entrenaments de cap de setmana per aquesta zona. A més els circuits permetien anar ritme alt i hi havia marques que havien fet amb la roda de marcar els del Natació. El David, que a tothom li posava mots, li deia els piscinàires i n’hi havia de molt bons: Aguirre, Amancio, Galan, Galera i el meu gran amic Pedrero, que em va donar uns consells d’amic i per això som tan amics i també el tinc al cor. Crec que en Francisco Santander tenia molts circuits mesurats, i molts ens beneficiàvem d’això. Mentre estàvem en ple entrenament poc parlàvem, però mentre escalfàvem i des-escalfàvem, molts temes: informàtica sobretot, i eren els inicis d’aquesta. En Jaques era un expert. Però parlàvem de tot. Érem diferents, atlèticament parlant: ell sortia a les mitges a un ritme impossible de seguir i jo era més lent, i a la meitat de la mitja, moltes vegades em posava a la seva alçada a mitja cursa i… el passava. Encara que no sempre. Era com normal que cadascú anés fent la seva competició, tot i haver fet curses anant plegats. Recordo especialment la mitja d’Igualada, que el dia abans ens vam decidir i sense més ni més vam fer 1h25’. Baixar 1h24 era el més habitual i el que buscàvem sempre. Com que a la Uat teníem massatgista gratis els atletes, el primer que vam tenir va ser en Jordi Martínez Abad. Ell ens escoltava parlar de tot mentre ens arreglava les cames, i a la cambra on feia el massatge, era lloc per debatre. Bé; es va animar a venir a córrer i va fer grans marques tant en mitja, sobre 1h22 com en marató amb 3h07, sense haver estat mai corredor de fons. Si mireu el logo de la vostra samarreta el veureu signat. És fet d’ell. Entrenàvem, des d’aquell moment: tots tres. De mica en mica anava venint gent que també corrien i vam acabar fent durant nou mesos el mateix circuít exacte i sense variacions. A més crec que l’havíem fet a tota castanya amb 43 minuts i era de més de deu quilòmetres.

La primera dona que va venir a entrenar va ser la Mari Pau Alvarez i aviat la Dolors Vilá. I quan va venir l’Anna Cos, no ens ho podíem creure. La noia que més admirava de Terrassa venint amb nosaltres. Tot i així sempre érem molts nois i una o dues noies. Però va durar anys. Tothom coneix com és l’Anna i em sembla que no conec a ningú que no tingui bones paraules de la seva persona. Anna, t’estimem !!! No sé ni tinc detalls de com vau gestar tot això i segur que tindria d’agrair a molts de vosaltres i me’n deixaré a molts. Què sapigueu que tots sou importants per mi i que us tinc fitxats. No us perdonaré mai que no em feu cas i perdeu el temps amb un paio com jo, i ara em passa que no sabré que fer per ser mereixedor del que heu fet per mi. A tothom us dono les gràcies i estic sobrepassat i no sé com quedar bé amb tots. Seguint una mica amb la historia. Jo vaig adoptar el símbol de la gorra vermella, fruit de pertànyer als primers internautes que escrivíem a una llista que encara existeix i que va crear en Salva Pou, d’atletisme.cat. Allà vam poder parlar d’atletisme i per reconèixer se'ns, dúiem una gorra d’aquestes característiques, donat que per internet les fotografies eren escasses pel que costaven de descarregar. Una amistat que venia a entrenar a Mossèn Homs, en Joan Carles Sanjurjo, que ja li rondava pel cap fer un fòrum, va crear 10de1000.com i en aquest fòrum que englobava el món de l’atletisme, es va fer convocatòries i va començar a venir gent de Sabadell, Sant Quirze, Castellar, la Garriga, Viladecavalls, Manresa.

Quan 10de1000 va desaparèixer, va venir el seu tancament, i també tenint entre nosaltres en Pau Sust, que va liderar la transició cap una associació fantàstica anomenada corredors.cat. En Pau va liderar un grup de gent i corredors.cat és i continua sent un exemple per molta gent a la qual agrada aquest vessant de l’atletisme, els entrenaments, curses i mil històries fantàstiques i solidàries. Bé, mentrestant, nosaltres anàvem creixent setmana, rere setmana. Però, començava a passar que quan més érem els entrenaments s’endurien i el temps s’allargava. Va ser quan van aparèixer les fórmules que més o menys coneixeu. 1h, 10 qm. Diferents circuits. La paraula Mossenaire ve del 2007, quan en Cisco Romero, el director de la marató de les malalties de Tv3 i que també venia a córrer, em demana si tinc el logo que s’havia creat i va fer unes samarretes, a l’estil sotana, negres, amb un Mossèn corrent. Es fan unes quantes i al darrere hi posava la paraula Mossenaires, que més o menys algú deia, però que no ens hi sentíem identificats. Vaig mirar si podria ser ofensiu o si la paraula ja afectava algun col·lectiu, i vaig descobrir que no. Va ser el moment en el qual oficialment identificàvem a la gent que corria per Mossèn Homs. Per fer que tots fóssim reconeguts, un dia vaig pensar que si dedicàvem l’entrenament a una persona, donaríem oportunitat a fer-la coneguda i propera. I de forma aleatòria i a una persona per setmana, va sorgir el “Mossenaire d’honor”. Fixeu us que portem més de quatre-cents i és només un per setmana. I encara falten per ser-ne. Per cert, que avuí m’heu nominat i m’heu fet “Mossenaire d’honor”. Que jo no n'era. Gràcies de tot cor. Per això estic fent aquest escrit tan curtet. Aquest entrenament era un dia que socialment la gent pot fer servir per anar distesament a entrenar, i més d’una i més d’un es veu que gràcies a aquest entrenament es troba la mar de bé.

Com no podia ser d’una altra manera: he tingut importants problemes laborals. La feina per la qual m’he anat reinventant un munt de vegades d'ençà que vaig començar i del 2010 al 2013 no em va anar gens bé, El sector va canviar radicalment i de la nit al dia vaig patir una crisi laboral com mai. Un dia se’m va ocórrer fer un bàner per tenir alguna cosa que em sufragués alguna despesa i em vaig presentar al California Sports. Un noi que no coneixia gaire i que venia alguna vegada a córrer em va atendre molt bé i em va fer conèixer a la seva muller, una tal Maria José Merino, ara bona amiga i era per arreglar dues webs, fer uns flyers, i crec que aquell dia passar algo, donat que tot em va canviar i, tot i que ja venien als entrenaments, els germans Expósito i el fill, un dia em proposen treballar unes hores als matins per fer feines gràfiques, de promoció i col·laborar en el club que volien crear, i des de llavors, que estic lligat laboralment a California Sports i només tinc paraules d’agraïment, donat que les coses són com són, però sense tenir una feina en aquesta vida les coses són més complicades, Gràcies. Ara amb ells continuo amb ells, lligat a l’esport i el que l’envolta. Per mi la vida és esport.

Què va fer d’excepcional el Pep, és a dir jo, en una época?

El 100

Bé. M’agradava fer cada any la Matagalls, com a inici de temporada des dels trenta-tres anys. La feia i acabava petat. Però era una aventura. Anar de dues muntanyes mítiques, unides pel caminar, passant per la meva estimada muntanya de Sant Llorenç on s’hi trova la Mola. La vaig arribar fer en 12h03’ i en disetena posició, un dia que vaig seguir a l’Antoni Muñoz del Cemid. Quan ja portava quatre o cinc Matagalls, vaig pensar que era hora de canviar i hi havia per la mateixa época la Montserrat-Reus de Cent Quilòmetres. Hi vaig apuntar-m’hi amb força confiança d’acabar-la, donat que a més havia anat a aparcar el cotxe a Reus. A la sortida veig al rècord Guinnes de curses de cent, en Henry Girault i de manera dissimulada i a distancia feia tot el que ell feia. Fins que al quilòmetre seixanta se n’adona i anem plegats. Jo amb el meu nivel de francés vaig anar tenint una conversa. No l’havia practicat mai i menys amb un francés, i d’aquí que des d’aquell dia cada any feia una cursa de 100 quilòmetres, fins que als trenta vuit anys m’ho passava tan bé que vaig fer: la Matagalls, cinc maratons, cinc curses de 100 qm., dues de seixanta quilòmetres i totes el mateix any. I no em vaig lesionar i vaig acabar a totes bé. Per aquí em sembla que va ser quan la raresa d’això em va a donar a conèixer, No ho recomano a ningú: però que bé que ho he passat. Vaig deixar de fer cents, quan dues vegades he vist que podia perillar alguna cosa més que la salut

Gràcies a totes i a tots vosaltres, d’una manera intermitent I havent sempre prop l’Anna Cos, he tingut moltes sorpreses: primer nominat pel club de la Uat als premis d’esportista de l’any com a persona dedicada al món de l’esport i sent finalista, nominat pel casinet de l’Espardenya a Capdidat de Terrassa, reportatges per tv3, il·lustrant als al·lèrgics en un programa que es diu Salut, a Canal Terrassa al "Som aquí" i recordó el dia que vaig fer cinquanta-anys que em vau organitzar molts dels que estàveu dissabte una festa sorpresa. Sabeu que aquestes coses no les mereixo, i els mateixos protagonistes. Tinc una copa enorme, al menjador, de més de mig metre, que em vau donar al 2007, i no sé quantes coses més. Bé. Si ho sé, però no us vull cansar més del compte De debò que em sento més que honorat per tots vosaltres i als que sempre em voleu fer tan feliç, que ho aconseguiu però espero hagi estat l’última, donat que ara ja sóc “Mossenaire d’honor” i ja no puc aspirar a res més, entesos? Tot el que vau fer dissabte em sobrepassa i no sé com encaixar-ho i com dir-vos que no us mereixo ni de bon troç.

Un projecte un concepte. Quedar a una hora. Sortir plegats. Anar junts. Porto tota la vida corrent amb gent i m’adonava que si: sortíem molts i el grup s’anava esmicolant i acabaves arribant d’un en un o de dos en dos. El concepte: entrenar en grup. És clar: esperar-se. Si una persona va molt ràpida i una altra va més lenta, sempre hi haurà un moment que es separin. Doncs, després de tants anys hem aconseguit que anem junts. El projecte funciona. La gent xerra, va plegada, es fa amiga, riu, desconnecta, es posa contenta. El projecte funciona Repetint una vegada i una altre, no es cansen de venir. El projecte funciona.

Com a persona que gaudeix amb aquest esport, sovintejo anar amb colles amb les quals també m’hi sento prou bé i a Terrassa hi ha un munt de grups que estan molt units i sempre que he pogut he intentat anar-hi i ser un més: segur que me’n deixaré però per exemple conec personalment i d’alguns grups en sóc partícip: “Las Nenazas Running club” “California Sports Trainning” "Arec Terrassa" “Egaramossenaires” Pantaurells””Super Runners de l’Egara” “Las supremas” "Corredors de Viladecavalls"“Matiners””Runparadís” “Leiva Running club” “NemRàpid” “Unió Atlètica Terrassa” “Club Natació Terrassa” . Son grups o colles que entrenen i fan colla i que conec alguns molt, d'altres una mica.

Marques Les que porto amb més orgull son: 9h15 als 100qm (he fet 21 proves), 12h03 a la Matagalls (he fet 10 proves) :les 2h52 en marató (he fet 20), 1h20 a la mitja, (un munt) 37'35 al 10mil i he baixat per poc dels 18' al 5000. M'ho he passat tan i tan bé !!!

Dissabte 12 de desembre:

JA SÓC MOSSENAIRE D'HONOR

Em deia algú que si sospitava res.

Res. Res de res.

Imagino què, com molts de vosaltres, la cosa anava rara. Encara que notava a la gent estranya i alguna cosa havia de passar. El dia abans tinc costum, enguany, d’anar amb tres amics, les Gemmes i en Jordi, per preparar l’endemà, i tenia preparat anar a Castellarnau i havia pensat a l’hora que el sol il·lumina un punt adequat per la foto de família, i com molts dissabtes molt nerviós per què tot sortís bé. Pensava parlar de l’Antentas i el centenari de l’atletisme i tenia un parell de persones al cap, si venien a entrenar. El dia abans m’havia descuidat de fer la nota manual que sempre dono, i vaig haver de preparar-la. No tinc folis a casa i vaig haver d'anar al “taller”, i sempre la faig a mà, amb “el bolígraf”, un inoxcrom d’acer inoxidable que tinc des dels catorze anys i em va acompanyar als estudis. Ho escric sempre amb aquest bolígraf. Digueu-m’he sentimental. Durant la nit la bateria de la màquina de retratar i carregant-se i netejar l’objectiu que una setmana abans se m’havia mullat, donat que he perdut el tap i no he tingut temps de comprar-ne un altre. Faig alguna foto al menjador per si tot va bé. Miro si porto una samarreta de cada talla, per si algú me’n demana. De vegades em passo mesos portant les mateixes amunt i avall sense vendren cap: però una de cada. Les demano quan s'acaben i les tinc a una maleta de quan els meus pares es van casar i que també vaig dur a colonies, a la mili. I encara aguanta. Allà dormen les samarretes noves. Avui la Marisol, casualment te festa i puc sortir de casa. Normalment surto del forn de pa on treballa i a on l’ajudo a pujar una porta metàl·Lica que pesa un ou. Abans he anat a donar una volta al Nuck, el gos dels nens i que em toca cada dia passejar de fa vuit anys donar un tomb pel barri i m’agrada. Recordo que és el meu barri. Recullo les… bé, el deixo a casa i em disposo a pujar el carrer Colom, pensant ja amb vosaltres. Miro el rellotge i faig els mateixos temps de pas i passo sempre exactament al mateix minut. Quan arribo al monument de la dona treballadora, comprovo que el temps va bé. Al cap de poca estona m’atrapa l’Òscar, que és el nebot de la que va ser la meva entrenadora i que des del primer dia va ser nominat mossenaire d’honor. Parlem de la seva mitja de Mataró i continuem. Arribo i ja veig alguna cosa estranya. Gent que feia temps que no veia, amics tots ells i la gent posada de forma diferent dels altres dissabtes. Sempre deixo la bossa al mateix cotxe i la Mariona ve tota esverada a buscar la seva samarreta que em va encarregar, la samarreta mossenaire i com a nerviosa. Jo n’estic sempre els dissabtes. Agafo el paper manuscrit, que faig d’agraïment, i tots veniu amb un munt de papers nominant-me mossenaire d’honor. Recordo que dic, no, no, no. Jo seré l’últim, el dia que ho deixi. I molta insistència i un munt de papers. Jo agafo el meu i el tiro a l’aire, i inclús no m’adono que hi portava entremig un billet de vint euros que també llenço. En Jordi, el meu gran amic, diu? D’aquí és això. De fet, em vau posar tan nerviós que si hagués pogut m’amagava sota una pedra. No podia ni caminar i no trobava el cotxe per deixar els vostres papers. I anar rebent papers que tots em volieu donar. Em vaig quedar ben bocadat. Bé, pensava que s’havia acabat aquí i deia. Bé, hauré de fer un petit escrit com a Mossenaire amb quatre idees perquè la gent em conegui, si algú no em coneix. Coi ¡!, veig a un que s’assembla a mi amb gorra vermella i em dona entendre, que avui portarà el grup. Ostres, és en Fran Frutos. Sempre que no puc anar a Mossèn li demano si pot fer-ho ell, i sempre em diu que si. Bé, la darrera vegada no va poder, i van ser en Carlos , en Joan també. Em sento en reveldia, i penso. I ara què? Bé, penso: faré fotos I així com cada setmana. I apareix la Laura de Benito i em diu que la càmera la porta ella i me la pren. Li explico quatre coses, tot i que com molts sabeu és una fotògrafa de professió i fa un parell de setmanes va ésser la nostra mossenaire d’honor. Bé, em sento estrany i desplaçat, però, com en mi és característic, vaig xerrant, però amb cert nerviosisme. De fet ho estic passant, diguem que malament. Molt desplaçat, i estrany tot. Donat que estic veient que passa alguna cosa que no controlo. Com que us aprecio tant, sé que m’esteu fent alguna cosa que m’haurà de sorprendre, sense tenir ni idea de res. Continu entrenant al vostre costat, inclús vaig a la cua que ja no tinc costum d’anar tot i que és la filosofia del nostre grup i tot d’una en Fran en ve a buscar i em situa a les primeres posicions. Quan de lluny veig a la zona d’estudi mediambiental on hi ha una àrea de pícnic tota una colla, evidentment mossenaires i amistats, i l’Anna Cos a un costat. Com que sé com és, o almenys penso com és, vaig a veure-la la primera i a fer-li un fort petó i de lluny veig a en Jaques. Bé, la resta els que hi éreu la sabeu. Em vaig trencar i vaig plorar com feia dies que no feia. Llavors, us mirava a totes i a tots i més d’una i un, us veia emocionar-vos i encara va ser més fort. En Josep Maria Antentas s’havia preparat un escrit, que mentre escoltava m’agradava per què sé que no hi ha ningú com ell que entengui més de tot això i que a hores d'ara continua estant a primera línia del nostre món de les curses i atletisme. Tot era genial; tot el que deia i de sobte vaig pensar a mirar-vos a un per un i totes teniu una mirada neta, d’aquelles mirades que només tenen les bones persones i que s’han molestat o millor dit, han volgut dedicar-me tot això a mi, que del cert que no calia i que no mereixo. Però sabent que hi estàveu amb tot el cor. En Mirabet, del que tant he après m’ha dedicat una poesia, mirant-me als ulls i de la manera més tendre. I de sobte un munt de regals, quin millor. Tots sobrepassen el que ningú es pot esperar. Un modest dissenyador gràfic, que li agrada la natura, fer webs, i compartir moments en persones que valen la pena. I aquí estàveu tots; en silenci escoltant i mirant tota la pila de regals.

Quan em vau regalar, entre tots els regals genials, Escapada Spa & Gourmet amb aquest pack per mi i la Marisol, vaig recordar que em he de disculpar amb la meva filla. Una vegada, fa un parell d’anys, em va fer un regal del mateix estil i jo sabia que no anava bé de diners, i se’ls va gastar amb nosaltres. M’hi vaig quasi enfadar i li vaig dir que no el podia acceptar. Segurament és de les coses que més malament he fet, i n’he fet moltes. Ho va fer per què ens estima molt i segur que encara arrossega el disgust, Vol dir, que perdona. Sàpigues, Elisabet, que també els hi hagués dit als mossenaires que els tornessin tots, però tu em vas ensenyar que quan les coses es fan amb el cor, es fan amb el cor. Segurament ho vaig entendre més aquest dissabte i la meva primera reacció seria de, no, que no, que no cal. No ho vull. Però els hi hauria donat el mateix disgust que et vaig donar a tu. Perdona’m.

Hi havia una pancarta, que va fer el David Gonzàlez Resbier que ara portarem els dissabtes, un quadre genial impressionant de diferents èpoques que és magnific amb un escrit que hi diu: “A un sabio le preguntaron: ¿Por qué se pierden los amigos? El respondió: “Si se pierden no eran amigos, porque los amigos son para siempre. Gracias por ser nuestro amigo i firmat Els Mossenaires,

Unes gorres personalitzades amb un mossenaire amb gorra vermella, versió estiu, versió hivern, una panera impressionant, un ram de plantes amb boletes vermelles, hortènsies per la meva dona. Dues samarretes amb un mossenaire amb gorra vermella i amb càmera penjada, versió hivern, versió estiu.

Una placa al meu nom amb una inscripció; Al Mossenaire d’Honor PEP MOLINER Que per molts anys segueixis “Oficiant” Mossenaires Gràcies per la teva dedicació 12-12-2015

La Gemma, va anar i tornar a casa a buscar dues obres escrites per ella i dedicades: “El Sentit d’una vida” i un altre llibre “Res a perdre”, de la Gemma Solsona. Gràcies Gemma i no m’ho mereixo. Espero no decebre’t mai. Ha estat un escrit llarguíssim i no sé si prou interessant, donat que parlar d’un mateix sembla com pretensiós. Però, als que volíeu saber alguna cosa més de mi, i tot i que cada setmana us faig una crònica que miro de què no sigui pesada, ara era el moment d’obrir-se al màxim, ja que vosaltres heu esmerçat tants i tants esforços. El projecte continua viu i si més no, vosaltres el feu més viu i tot i tothom ens agradaria saber el futur de les coses, si sabéssim que aquest futur és bo. Hem de viure el present de manera intensa i aquestes coses ens demostren que algú t’estima i pel que sembla molt, i això que vau fer m’acompanyarà fins a la fi dels meus dies i m’agradaria que em prometéssiu que no ho tornareu a fer, Ara ja sóc mossenaire d’honor i he fet el meu petit escrit, Els dissabtes a les 08:00 continuaran igual fins que la salut ens acompanyi i el dia que no sigui així, el temps viscut ningú ens el podrá prendre i tots el portem a dins, El meu més gran agraïment i no se pas com fer-ho perquè sabeu que em vau fer i sóc la persona més feliç del món.

Pep Moliner “Mossenaire d’Honor” nominat i proclamat pels Mossenaires

Portaré el títol amb orgull

Gràcies!

Pd. diria tots els vostres noms i els que no heu pogut venir: però ompliria 11 fulls més al word, com de fet ha ocupat aquest petit escrit. Disculpeu-me el rotlle, però sóc molt perillós: ja ho veieu.