Davant l’atenta mirada d’éssers
vius que ens acompanyen en aquest món d’incerteses, les aus
rapinyaires, bells exemplars què tots nosaltres vam poder contemplar
mentre corríem pels entorns
Aquestes dues persones van cedir
gentilment la possibilitat de fer fotografies mentre ensinistraven
aquests majestuosos animals i els hi agraïm el luxe de tenir un ésser
viu com els que podem gaudir en aquestes fotografies en les nostres
històries “mossenaires”.
De nou, no deixa de sorprendre’ns
una vegada més la trobada i projecte d’entrenaments en grup, quan
tornem a assolir gràcies a tots vosaltres una fita històrica i un nou
rècord de gent que decideix entrenar junta, amb l’únic propòsit de
passar una bona estona amb els elements que tenim al nostre abast:
bones amistats, natura i llocs increïbles que envolten aquestes dues
grans ciutats: Sabadell i Terrassa i d’on venen la majoria de persones
que gaudeixen d’aquest invent, sense oblidar que també tenim gent
vinguda de Matadepera, Viladecavalls, Sant Quirze, Ullastrell i avui de
més lluny, crec què de Gavà amb en Xavi Papell.
Com sempre diem ens uneix una cosa: córrer amb bona companyia.
Es proposava un recorregut que hem
fet en moltes ocasions, amb un afegit per dins el magnífic bosc de Can
Deu, i parada a Sant Julià d’Altura, per qui volgués fer un trague’t a
la font de l’àrea de lleure.
Ens venen nous amics que ens atrevim
a dir que són mossenaires, pel fet de compartir aquesta filosofia
d’esperar-se als encreuaments, sense parar i recular a buscar a qui ve
un xic més a poc a poc.
Il·lustres persones, com en Rubén
Leiva que regenta una empresa esportiva, Recresport, Javi López nou
atleta del Califòrnia Sports, Josep Boada un atleta de lo milloret
d’Europa i de la U.A. Terrassa i molts d’altres i gent què si van
venint ens aprendrem els noms. Un invent que ens permet que sent de
molts clubs, ideologies, sexes, edats, podem córrer beneficiant-nos
tots els uns dels altres i compartint coneixemets, així com grans
xerrades.
Doncs nou rècord de “Mossenaires” 69
, si comptem que dos amics, en Pau i en Papell, han fet el que
denominem “caco” caminar/córrer i que han aprofitar les proximitats de
la Masia de la Masia de Mossèn Homs per entrenar i aprofundir amb
l’amistat.
i quant passaven pocs minuts de les 08:00 arrenca el gran grup amb
l’Ignacio, Laura i Jorge al capdavant, parella i sogre ven units amb
l’esport
I mentre apareixen els primers rajos de sol, el grup s’estira
Amb noies mossenaires, que han vingut aconsellades pel nostre mossenaire Josep Jiménez, vestit de mossenaire
després del primer reagrupament continuem la marxa
I envoltem el camp que fa poc han llaurat
I en Joan Molina, seguit per en Mirabet i en Marc
i en José Antonio amb en Martín, seguits pel ben abrigat José Manuel
les mossenaires amb en Miki, de blau
un petit progressiu en pujada, per veure si el cor funciona
L’Andrés Expósito, un referent per molts
I un camp treballat, pot donar els seus fruits, si se’l llaura bé, se
l’abona i alimenta, se’l rega, és més fàcil que doni riquesa. Una imatge
per la gent de ciutat que ens apropa el món de la pagesia.
I aquí en Xavi Papell, amb molta vehemència, escoltat per en Pau de blau, i l’Eva i en Javi
En Jordi, com molts de vosaltres,
ell pensava que no tenia massa que explicar, atlèticament parlant, i en canvi veureu com
d’interessant és tot el que ens diu i li ho agraïm. Sabem el que costa
parlar d’un mateix i valorem molt aquest regal que ens feu a tots. La
manera de no passar per aquest punt de trobada i que quedi alguna
empremta és el que esteu fent: explicar vivències que ens fan adonar
quanta sort tenim de compartir aquestes estones plegats: gràcies Wester i per molts anys puguem gaudir de la teva companyia
Ens deia en Jordi;
Quan
el Pep em va proposar ser mossenaire de la setmana, vaig dubtar si era
mereixedor d’aquest títol, primer perquè era la cinquena vegada que
corria amb els mossenaires i segon perquè vaig començar a córrer el juny
del 2011, es a dir fa aproximadament un any i mig.
Però
deixeu que em presenti. Sóc el Jordi Westermeyer i la gent que em
coneix de sempre em diu Wester, vaig neixer a Terrassa l’any 1962 i
aquest estiu he fet els cinquanta.
Puc
dir que mai m’ha agradat l’esport. Aquesta afirmació tot i no ser
estrictament certa si que ha format part del meu tarannà. De petit no
m’agradava jugar a futbol, quan ho feia volia ocupar la posició menys
activa, a poder ser la porteria, i quan veia l’oportunitat per fugir,
cames ajudeu-me! Vaig formar part de l’equip de bàsquet de l’escola tot i
que crec recordar que no vaig acabar la temporada, i així podria
continuar.
De tota manera, sempre m’ha agradat caminar, preferiblement per la
muntanya. De jove vaig fer una mica d’escalada. He fet també alta
muntanya i he coronat la majoria dels cims més emblemàtics de Catalunya.
També he jugat una mica a pàddel. Durant un temps, vaig sortir a
patinar en línia per la ciutat, saltant voreres, esquivant obstacles,
fent cons; realment, m’ho passava molt bé patinant. Aquest és tot el meu
currículum esportiu.
I
així arribo a la primavera del 2011, a punt de fer 49, físicament
cansat i amb un nivell de vitalitat preocupant; vaja, que m’imaginava en
un futur no gaire llunyà arribant a la tercera edat abans d’hora.
He
de confessar que sempre m’he sentit atret per la imatge del corredor, i
més del corredor de muntanya, la dinàmica del córrer, sortejant
obstacles, saltant i controlant cada gir, cada passa, cada moviment
posant a prova l’enginyeria del cos humà.
Córrer. Potser era el moment de provar-ho. Al cap i a la fi, tot és qüestió de motivació.
No calia posar-me objectius, i de fet poc confiava en mi mateix. M’ho
vaig plantejar com un “anar fent”; això si, amb compromís i constància.
Els primers dies i setmanes van ser un calvari. Sense cap fons esportiu
no volia forçar la maquinària però s’han de assolir uns mínims i
aquests, per pocs que siguin, porten al cos a una situació d’estrès que
no està acostumat. Mica en mica veia com podia anar allargant el
recorregut, com després de l’esforç em recuperava més ràpid i amb més
facilitat.
Ja
era el moment de plantejar-me fer una cursa. A l‘octubre em vaig
inscriure a la Cursa de fons de Sant Muç, 10 Km que vaig fer en 46:44.
Després d’aquesta he fet la Cursa de Muntanya de Terrassa, la Cursa
Festa Major Poble Nou-Zona Esportiva, la Cursa Festa Major de Terrassa, i
la Cursa El Pont de Vilomara i Rocafort en 45:31.
M’agrada
córrer pel seu caràcter primitiu, per la seva senzillesa, no requereix
l’ús de cap mena d’instal·lació, ni maquinària, ni estris, el material
necessari és mínim, tan sols unes bones sabatilles i espai.
Afortunadament, tenim al nostre abast asfalt, camins, corriols, roques,
muntanya, pujades i baixades, tot el que sigui necessari per córrer de
la forma més variada.
Acostumo
a córrer tot sol, més que res perquè surto quan em ve de gust, ja sigui
al matí, al migdia o a la nit, sovint ho faig des de la feina i gairebé
sempre amb auriculars, prenent la meva dosi de vitamines musicals.
La
majoria de les vegades que he sortit en grup, ho he fet amb els
mossenaires. M’agrada aquest grup, principalment perquè és un grup
heterogeni en tots els aspectes, gent de diferent procedència, un ampli
ventall d’edats, principiants i gent de nivell, gent que va cada setmana
i gent que feia temps que no venia, tots amb l’objectiu comú de córrer
plegats una bona estona. Això no s’aconsegueix així com així, aglutinar
tanta varietat en una activitat comú és realment difícil i l’artífex de
tot això, Pep Moliner, pot estar ben orgullós del fruit que ha donat la
seva constància i dedicació.
A
dia d’avui puc dir que he assolit de llarg les meves previsions més
optimistes, em sento més fort que quan tenia vint anys, salvant les
distàncies de l’edat doncs el pas del temps no perdona, més entrenat i
amb més vitalitat.
Ara puc cridar ben fort: I AM A RUNNER!!!!
|
Vols que faci de dissenyador per tu ? escriu-me sense compromís 
|
|
