Creuament de camins

Quina sort tenim la gent del Vallès Occidental de comptar d’un munt de camins com fem cada setmana, que encara que segueixen amenaçats pels macro projectes i pressió de les ciutats que l’envolten, ens permeten enriquir-nos anímicament cada dissabte a un munt de gent que busca desconnectar uns instants i connectar-se a aquest gaudiment. El que escriu de vegades l’entristeix que es pugui perdre, encara que el raig d’esperança com un dia van tenir els aiguamolls de l’Empordà i què un quan eixelebrats van aconseguir parar la seva urbanització, manté amb una flameta que s’apaga, i què vaig tenint. Tant de bo aquests rètols segueixin per molts anys pels nostres fills i nets.

Sembla que començar amb reflexió i segur que endevineu per les fotografies que veureu, que els llocs són molt  bonics i la transformació tard o d’hora ens modificarà la conducta i perdrem aquests entorns, i haurem d’anar per altres llocs. De moment, donem gràcies de què aquests llocs que utilitzem, ens fan arrelar amistats i fer-ne de noves, amb la nostra pròpia xarxa social: de la de tocar. Tocar l’esquena d’una persona; poder-s’hi abraçar. fer un petó a la galta. Endevinar ulls plorosos d’un amic quan perd un ésser estimat. Tot això fa què estimem aquesta trobada dels “Entrenaments en Grup a Torre Mossèn Homs” i us agraïm a tots que feu gran el projecte i l’aneu mantenint viu.

Sovint ens aturem a orientar-nos en el creuament de camins. Aquests son macos de debò: us els recomanem

Pau Sust i Jordi Renom.
Avui li recordava que quan vam començar el tema de proclamacions de Mossenaires d’honor que en dèiem i que pensàvem que aviat acabaríem, i ja en portem a la ratlla dels tres-cents. Ell va ser dels primers i sempre ens dona aquesta sensació de serenor que ens agrada. Gràcies Jordi.

Veiem en directe com surt el sol a les 08:09 , que era la seva hora de sortir per l’Est i un dels dissabtes on la llum diürna
és més curta

En Carmelo ha fet el progressiu en les primeres posicions

Com l’Albert, en el moment que fa que un mossenaire s’en pugui considerar: quan fa costat al grup i va a buscar al més endarrerit. Merci

Amb un escenari encisador

I veiem amb satisfacció i encara que no el coneguem gaire, en Martí que ja és habitual a la trobada. Gràcies !

Oscar, Victor, Edu, Toni i José, instants abans de la fotografia de família Mossenaire

I als gronxadors, mentre tots fumejàvem de vapor un núvol, que ens recordava que estem ben vius i desprenem calor: calor d’amistat

Qui el coneix sap què és una persona que li agrada competir, i que és competitiva. Sabem de bona tinta que
torna a córrer a gran nivell, del que ens n’alegrem. Està fent un traguet a la font dels gronxadors

I els “Mossenaires fumejadors” tornaran a gaudir, tornaran a córrer.

Més encreuaments de camins, de ciutats conegudes abans a tot el món pel tèxtil; ara les xemeneines ja només son monuments i la gent de vegades té que emigrar si vol tenir bones feines. Alguns polítics inclús ens diuen que estudiem per marxar. Trist, tenint tanta riquesa com tenim. Passem pel parc central dels mossos d’esquadra de tothom coneguts. Tan de bo la policia no fos necessaria, què voldria dir que vivim en una societat segura, sense vigilants. Permeteu-me avui la reflexió.

i els “Mossenaires” continuen el seu procés esportiu i alhora que afavoreixen la salut, i està demostrat que els esportistes tenen les desconnexions per edat neuronals més alentides. Vol dir que inclús per això se’t recomana fer esport. I ja no diem per perdre grassa i cremar almenys vuit-centes calories extres tots els dissabtes.

Veure cara de satisfacció de la Mercè i la Meritxell; em diu “tu per recordar el meu nom recorda’t d’Andorra” “i no hi veia la rel·lació. Saps; resulta que ara no recordava el nom i m’ha servit i mira què sort en tinc de Mister Google.

Realment, ens agrada tot el que veiem; i a vosaltres?

I en Juanjo obsequia a la Carme, per què es vagi preparant i el guardi de record, un excelent impressió de la mitja  Marató de Terrassa. En Juanjo es va mentalitzant per fer-la i creuar meta per primera vegada a una mitja i ho té com un repte proper i personal i molt important. Entre tots li fem costat i l’animarem a què aixi sigui,

Avui de la mà del mateix Juanjo, li hem demanat si ens feia els honors una persona a la qual no coneixem, però que si per la què sentim interès. Aprenem d’aquests pensaments que ens transmets i en gaudim i els fem nostres i segur que molts ens en sentim identificats. T’agraim, Francisco, que hagis volgut fer-nos els honors i ser proclamat “Mossenaire d’honor” Molta sort en tot i esperem que continuïs fent gran el projecte.

Cuando comienzas a correr, te surgen creencias irrealizables: la creencia de que siempre tienes que demostrar ser competente,
adecuado y capaz de conseguir tus objetivos, la creencia de que tienes pocas capacidades de controlar o cambiar tus sentimientos o emociones.

No voy a poder estar preparado para afrontar los siguientes km, hay que despejar la mente de pensamientos negativos o de preocupaciones sobre lo que podemos hacer. Estos pensamientos negativos atan la mente, y nuestro cuerpo no nos permite rendir en el momento presente. Pensamientos positivos, siempre positivos.

Es aquí donde he descubierto nuevos caminos interiores y personales, sintiendo que esa soledad es hermosa y enriquecedora desde todo punto de vista, nuestra compañera de rutas a pie.

Es aquí, en mossenaires , donde se aprenden todas esta cosas. La amistad con personas que conoces por primera vez y que es como si te conocieran de toda la vida, que te arropan y animan a seguir corriendo.

Aún corriendo cada día, esperamos que llegue el Sábado para introducirnos en este tan numeroso grupo de amigos y poder disfrutar durante una hora de una buena compañía y del disfrute de la naturaleza.

Como corredor de fondo, quisiera que aquellas personas que aún no han decidido a correr un poco, que lo intenten, y que nos acompañen los sábados a entrenar con este maravilloso grupo.

Es una sensación única, y para los que ya estamos y compartimos esta  hermosa sensación os digo que sigamos disfrutándola con mucha pasión.

Para este año 2014 que se cumplan todos nuestros objetivos….Los míos son poder realizar varias medias maratones y algún triatlón olímpico.

Saludos,
Francisco Ortiz

Mossenaires en un punt geodèsic

Senyal geodèsic 2871170173
Un rodol de metall al camí és un punt d’informació facilitada per l’institut Cartogràfic de Catalunya, que fa que què aquests lloc sigui únic i pot ser localitzat des de qualsevol lloc del planeta, amb unes dades que el descriuen com un punt únic de la nostra geografia, i s’hi poden llegir alçada, latituds, i no se quantes coses més i ves per on lloc per on els “Mossenaires” tenim el feliç costum de passar-hi de forma periòdica i avui li dediquem les primeres ratlles.
Si voleu podeu veure-ho aquí

ftp://geofons.icc.cat/fitxes/XU/ETRS89/287117017.pdf

Es proposava un circuit que va per llocs del tot coneguts per la majoria i avui amb dos accidents , i ha estat la
torçada d’en Miguel i la caiguda de la Isabel, als quals desitgem una ràpida recuperació.

Com que ens agrada molt saber qui ens fa costat al projecte d’”entrenaments en grup”, avui de la mà de’n Pau, de
corredors.cat , i per segona vegada en José Povedano, àlies Ppong, hem tingut la sort de que ens visiti una molt
bona persona que ha viatjat, a casa nostra, des de Madrid, i ens ha fet els honors i ens dedica un escrit on es
dona a conèixer. Persones què valorem molt aquest gest d’obrir-se i donar exemple, com ho fa en Jose i aqui li
agraim molt tant d’haver vingut per segona vegada a la vida, com acceptar de ser el nostre “Mossenaire d’honor”

En el primer reagrupament, el sol treu el barret i ens dona aquestes llums tan interessants, amb la colla que no
deixa de petar la xerrada amb els amics

Gaby i Antentes, al capdavant, seguit per en Lizandro i en Paco

Joaquin, en primer terme

Menció especial a en Ppong, a la dreta, que tot i venir per poquetes horetes a Catalunya, a l’entrenament ha estat
molt participatiu i en aquest progressiu a fet la primer posició. Per darrere passa l’Enrique-Nilo, i al podi en Josep,
Lizandro i José

I en un esprint especial la Cristina s’imposa sense contestació possible a en Pau

Evidentment la felicitat és manifesta a la Cris,

ja tenim anècdota: l’Eva s’ha posat la samarra Mossenaire a l’inrevés, el rodol davant. “Ja deia jo que em
sentia el coll una mica raro”,

I se les veu contentes, a la Rosa i l’Eva; bon senyal de què gaudeixen juntes.

El segon progressiu ha estat intens, i el nostre Mossenaire ha tornat a ser el primer, i aquí el veiem recuperar-se
al punt “geodèsic 2871170173″
José Luis a l’esquerra, i de taronja en Carmelo i amb gorro polar, en Lizandro

I els que s’ha pres el progressiu amb més calma, anem arribant, amb en Pere davant

I arriba la cua, que la tanca de blau en Joan Forte,

I el grup dels “amics del Pasqual”, què feia dies que no vèiem i que portem un munt de temps coincidint per
aquests camins i què moltes vegades tenim el plaer de poder saludar. Tots molt abrigats i es veu que s’ho passen
bé, sortint des de Sabadell.

Sembla que els reagrupaments van bé per la recuperació, encara que no ens aturem massa, per no refredar-nos
en excés

En Marc, el meu cosi, què li pica l’ull al sol

Què seria l’entrenament Mossenaire sensé la foto de família on hi som tots, amb la nostra muntanya al fons i amb
mil històries per a explicar. La volíem fer de cara avall, per veure el golf i l’hospital, però era massa contrallum

I després de fer porgressiu de pujada, els primers retornen a la cerca dels que van venint, com ho fa l’Albert

I l’amic que ve gràcies a en Balme, al qui agraim que faci tan bona propaganda i ens porti a bons amics. El
Mossenaire que em va dir el nom i no se si em va dir Marti?

Il·lustrats per la informació del rètol

Gràcies a corredors.cat el projecte “Mossenaire” sempre es nodreix de bons amics, com un dia van ser el mateix
Pau, què te molt a veure amb l’èxit de l’associació, i en Pedro. Al mig el nostre protagonista d’avui

I per tenir un récord que sigue imborrable, un bell moment amb jo, Pau, Ppong, la seva parella, Pedro i l’Eva

Sabem que no podrem estar gaires vegades al seu costat, i volem que se’n porti un bon record de tots vosaltres i també ens fa feliç que ens hagi dedicat un valuós temps a obrir-se i donar-se a conèixer a uns desconeguts per ell. Em va dir que mentre viatgés de tornada cap a casa seva, cap a Madrid, amb l’ave, aniria preparant el seu escrit, que en nom de tots li ho agraïm i quedem amb la promesa de tornar-nos a veure cada vegada que vingui a Catalunya i més concret a la nostra comarca del Vallès que compartim dues capitals tan importants.

…

Estimado Pep:

En primer lugar, darte personalmente las gracias por la amable acogida que me diste.

¡Qué decir de mi mediocridad deportiva…!

Pues que, paradójicamente, toda mi infancia, adolescencia y juventud transcurrió alrededor de un balón de baloncesto. Efectivamente, mis entrenos y mi condición física está marcada por todo ello.

Desde muy niño me inculcaron la actividad deportiva en sus diferentes versiones. Pero fundamentalmente en juegos de equipo. Balonmano y baloncesto. El fútbol, ni olerlo. Lo poco que jugué dio motivos para que nadie me quisiera puesto que era más una ayuda para el contrario que para el equipo con el que iba.

Finalmente, sobre el año 1.994, y puesto que llegaban a los equipos de baloncesto, no ya gente más alta, sino con una feroz corpulencia, y tras recibir un codazo que me dejó el tabique nasal como una serpentina, opte por buscarme la vida deportiva por otros lados.

Siendo esa fecha relevante, en realidad no fue ese año cuando tomé contacto con el atletismo. Mi debut fue, a pelo y a saco, en la primera maratón de Madrid, en el año 1978, si no recuerdo mal.

Tras un impresionante Bando Municipal de D. Enrique Tierno Galban, profesor de Ética, y a la sazón alcalde de Madrid, me cautivo eso de “tomar” la ciudad; y sin entrenamiento alguno, salvo el debido del baloncesto, que ya te puedes suponer en lo que afecta, me presenté en la salida, el el Parque del Retiro, y tras penosísima peregrinación, más que carrera, de casi 6 horas, o por ahí, llegué a la meta.

No juré que jamás volvería hacer nada igual, y de ahí quizá mi suerte, sino que me faltaba “algo” más para correr: terminé hecho polvo, casi sin articulaciones y, eso sí, antes de empezar me comí un sabroso plato de tortilla de patata con chorizo que me preparó mi madre, con ese esmero que tienen al saber que vas hacer una salvajada o que vas de viaje, que para el caso, era lo mismo.

Es cierto que tuve una puesta en escena en el estadio de atletismo de Vallehermoso, hoy derrumbado, de Madrid, en los juego escolares y en la prueba de 600m; que corrí con las zapatillas de baloncesto y que tras el muy técnico consejo de mi entrenador de que corriera todo lo que pudiera para “evitar los codazos”, lo hice con tanta fidelidad que llevados casi los 400 pase de ser el primero a casi cerrar el estadio… Pero todo fue eso.

En ese 1.994, nos preparamos la Maratón de Valencia, en no más de un par de meses, e hice un 3h06m que me supuso toda una bendición, puesto que suponiendo un esfuerzo notorio, como es el de una maratón, me resultó muy asumible; claro está, comparado con el que hice en el año 1.978.

Como dice un amigo mío, si sabes cuántas maratones has corrido es que no has corrido las suficientes, ya no me acuerdo cuántas he hecho; muchas, muchísimas… Pero me acuerdo sobre todo las corridas en Londres y en Sevilla.

En Londres, porque eran una fiesta. Y en Sevilla porque primero era una fiesta y después corrías; y allí hice mi mejor marca de 2h56m allá en los primeros años 2000.

Siempre me ha gustado correr rápido. Esto proviene de los intensos entrenamientos del basket. La verdad es que me dieron gran capacidad anaeróbica.

La montaña me vino más tarde… Fue con mi desaparecido amigo Pepe “Hiperactivo”, que me metió en los 101km de Ronda. Para entrenarlos empecé a subir cuestas (que me enfurecía y no me explicaba como la gente podía correr por ahí), corrioles, pistas forestales, cortafuegos… En fin, todo un mundo desconocido.

Posteriormente ya me entró el bicho y de allí salté a Zegama (Guipuzkoa), mi patria de adopción, y ya no paré hasta el día de hoy.

Sobre todo me gusta correr pero en kedadas… más que en carreras oficiales. Los entrenamientos me encantan, aunque debo de confesar que en Catalunya madrugáis mucho, y esto no se me da bien; pero procuro adaptarme.

Finalmente, comentarte que la anterior vez que fui a Mossen Homs, fue con ocasión de uno de los maratones de Barcelona. Yo creo que fue la primera o segunda edición que se celebraba en
Barcelona capital. Previamente ya había corrido la Mataró-Barcelona en dos ocasiones. El “Massa” tuvo a bien castigarme corriendo a toda leche el sábado antes de la maratón. Y, por supuesto, el día de la maratón, peté al final yéndome a unas tres horas y veintitantos minutos, o treintaytantos o vaya vd. a saber…

Reitero mi agradecimiento y os envío un fuerte abrazo a todos, con la firme promesa de volver a la mayor brevedad posible.

Un saludo,